L’honor del general Dallaire

Nova York, 6 d’abril de 1994, primera hora de la tarda. Un alt funcionari del Secretariat irromp a la sala de consultes informals del Consell de Seguretat de l’ONU i demana permís al president, l’ambaixador neozelandès Keating, per informar amb emoció continguda que l’avió on viatjava el president de Ruanda Habyarimana –que tornava d’Arusha on havia acordat compartit el poder amb els tutsis exiliats a Uganda– i el de Burundi, s’ha estavellat, abatut per míssils terra-aire.

Un silenci ominós es va apoderar de tots el qui érem presents ; entre els quals Madaleine Albright –posteriorment secretària d’Estat dels EUA–, Serguei Lavrov –actual ministre d’Afers Exteriors de Rússia– i l’ambaixador txec, Karol Kovanda –un traductor reciclat a diplomàtic després de l’ensorrament del bloc comunista–, la veu que, des de feia setmanes, clamava diàriament al desert demanant la intervenció dels cascos blaus.

Cada dia, els representants de l’ONU sobre el terreny –entre ells el general canadenc Roméo Dallaire que comandava els cascos blaus– advertien sobre la tensa situació al petit país de la regió dels Grans Llacs, on la Radio des Mille Collines feia crides quotidianes a la matança dels tutsis. L’atac a l’avió presidencial, que, plausiblement, havia estat ordit en realitat per la clique de supremacistes hutus que comandava el país, va ser l’excusa per a començar la matança.

El general Dallaire va demanar cinc mil cascos blaus per aturar la matança. Malauradament, l’assassinat –també planificat– de deu dels seus soldats, de nacionalitat belga, va propiciar el veto ocult de dos membres permanents del Consell de Seguretat per impedir la renovació del mandat de la Missió de Pau. La memòria de la desfeta de les tropes de l’ONU a Somàlia dos anys abans encara pesava molt. Black Hawk Down.

Ruanda es va enfonsar a l’infern. El resultat el coneixem prou bé. Un milió de morts en cent dies. El recent documental de la cadena Arte, Rwanda, vers l’Apocalypse, la película Hotel Ruanda (2004), o el llibre de Jean Hatzfeld, Une saison de machettes, ens permeten reviure l’horror d’aquells fets luctuosos. És potser el més gran fracàs històric de l’ONU. El periodista Enric Gonzàlez, testimoni directe, ha escrit recentment que «les matances massives, fetes a mà, amb pals, matxets, i pur sadisme, sense el suport industrial de cambres de gas, o crematoris, no s’assemblen a Auschwitz. Són més humanes i, potser per això, pitjors».

Durant aquests anys, la responsabilitat de la comunitat internacional ha estat severament jutjada, però ha estat a Franca on aquestes crítiques han agafat més volada amb motiu del 30 aniversari de l’episodi. La responsabilitat de Mitterrand i el seu govern va ser negada fins que el 2010 el president Sarkozy va fer un primer gest reconeixent «greus errors d’apreciació que van impedir veure la dimensió genocida» dels fets.

La qüestió del rol de França abans, durant i després del genocidi ha estat un tema candent per molt de temps. Un informe recent, fet per historiadors, destaca la responsabilitat del govern de l’aleshores president François Mitterrand, acusat de mirar cap a una altra banda davant la deriva racista i genocida del govern hutu, al qual París donava suport per raons polítiques i principalment lingüístiques, atès que els tutsis i la seva eina política, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), operaven des d’Uganda, i, a criteri de la diplomàcia francesa, jugaven en el bàndol de l’Àfrica anglosaxona.

Una visió de la política internacional en termes de darwinisme lingüístic, la por de reconèixer errors passats, i el megalòman projecte de la France Afrique –avui tocat i enfonsat al Sahel–, semblen ser a la base d’aquesta política. Quan al juliol del 94 les tropes tutsis de l’FPR van escombrar l’exèrcit ruandès i les milícies hutus, Franca va endegar l’anomenada Operació Turquesa, que sota una suposada vocació humanitària va facilitar la fugida dels criminals hutus cap a la República Democràtica del Congo.

El president Macron va declarar fa uns dies que «França, que va poder aturar el genocidi amb els seus aliats occidentals i africans, estava mancada de la voluntat per a fer-ho». Aquestes paraules han generat una gran commoció a l’hexàgon, i un fort rebuig en una part de l’opinió pública que ha acusat el president de posar en entredit l’honor de França i el llegat de Mitterrand.

Les relacions internacionals són una lluita constant entre la doctrina realista i la idealista. Davant la realpolitik representada per Mitterrand, el general Dallaire i l’ambaixador txec Kovanda, entre altres, varen encarnar, en aquella hora fosca de la humanitat, l’idealisme i el sentit de l’ètica. El general Dallaire va escriure que «a Ruanda vaig encaixar la mà del Dimoni. L’he vist; l’he sentit; l’he tocat». Antígona del S. XX a la regió dels Grans Llacs.

Subscriu-te per seguir llegint