Leonardo da Vinci va fer de cambrer, de restaurador públic i cuiner i durant 30 anys Gran Mestre dels convits i festes a la Cort dels Sforza, a Milà?; (espereu la resposta). Un dels llibres de gastronomia de més èxit, i del qual es fan contínues edicions, és el de les Notes de cuina de Leonardo da Vinci, del qual crec que no n'hi ha una edició catalana, seria una bona idea fer-la, comentada; oi tant i més que ara es reivindica els contactes de Leonardo amb la cultura catalana, a través de la cort de Nàpols. Aquesta cort era la més refinada del Quattrocento pel que fa a les arts del menjar, i n'era el cuiner reial el català Mestre Robert, el Ferran Adrià del segle XV. Si Leonardo s'hagués interessat per la cuina, doncs, aquí hi hauria fet un magnífic aprenentatge, al costat d'un geni a la seva altura. El somriure de La Gioconda, en aquest cas, seria més murri!

Aquestes Notes de cuina de Leonardo da Vinci és el llibre comodí emprat per gastrònoms i periodistes que volen quedar bé -i una mica cultes- sempre que parlen d'algun aspecte històric de la gastronomia. Fins i tot, em va costar convèncer els guionistes o productors (en aquest cas productora) del programa de TV3 El favorit que no s'hi inspiressin, cosa que finalment -i de forma barroera- varen fer!

A causa de la genial personalitat del seu autor, les coses del llibre són citades reverencialment: així sabem que l'artista del Quattrocento va inventar el tovalló, ja que abans els comensals s'eixugaven les mans o els morros amb conill viu lligat a les potes de la cadira. A la vegada ens assabentem de receptes extremes d'alta gastronomia, com el liró farcit, els "tritons" fregits o el púding de mosquit blanc, i fins algunes d'origen català, com el menjar blanc. Quan vaig llegir per primera vegada aquestes Notes, no obstant, en veure que Leonardo qualificava aquest plat d'"espanyol", se'm va encendre l'alarma: al seu temps, Espanya, com a regne, encara no estava inventada, i en altres documents coetanis (com el receptari de l'italià Martino de Como) el menjar blanc sempre és anomenat "alla catalana". Passant per sobre del prestigi de l'anotador de l'edició espanyola -Jose Carlos Capel, vaig descobrir que l'esmentat llibre -suposadament basat en un hipotètic Codex Romanoff- és apòcrif. En realitat és una obra escrita en clau humorística per Jonathan Routh i la seva dona Shelagh. Jonathan Reginald Surdeval Routh (1927) era fill d'un coronel de l'Exèrcit Britànic, va estudiar història a Cambridge i es va dedicar amb èxit a l'humor, a la pintura i la televisió. El llibre, que inclou extravagants artefactes de cuina ben dibuixats en un pastitx leonardesc per l'autor i com he dit, és agafat seriosament: així en un programa d'història (no d'humor) de TV3 anomenat El Favorit (de Toni Soler; glossava personatges històrics catalans) no vaig poder dissuadir-los de la seva falsedat i el varen utilitzar seriosament com a informació de com es menjava a l'Edat Mitjana i el Renaixement.

Altrament, tant aquests ingredients com d'altres del llibre, que per a nosaltres són coses normals de menjar, per als anglosaxons són tan fastigoses com la serp o la rata -que també hi apareixen-. Així, Leonardo da Vici va ser un geni, però no dels fogons, com Ferran Adrià, sinó del dibuix, de la pintura, dels invents i artefactes i del disseny.