26 de abril de 2010
26.04.2010

Governar molesta

«Governar vol dir prendre decisions, moltes vegades incòmodes i difícils amb relació a la regulació i la resolució de conflictes»

26.04.2010 | 02:00
Governar molesta

Governar vol dir prendre decisions, moltes vegades incòmodes i difícils amb relació a la regulació i la resolució de conflictes.

El passat 12 d'abril em van convidar a fer una classe a regidors i regidores inscrits en el Màster de Govern Local organitzat per l'Escola de Postgrau de la UAB i l'ACM. La sessió portava per títol Negociació, Mediació i Facilitació i donava pautes i instruments als polítics presents per gestionar de forma positiva els conflictes públics.

La idea de la sessió era: Si bé els polítics, des de les ombres del temps, no han estat valorats mai del tot positivament, allò que genera desconfiança i desprestigi entre la gent és la percepció que els que governen no només no resolen els conflictes, sinó que, fins i tot, en creen de nous, com per exemple, les notícies sobre les disputes entre els membres d'un mateix govern, la impossibilitat d'acordar la millora urbanística d'un barri o decidir si es pot jugar o no a pilota en una plaça, etc.

En general, la millor manera de resoldre un conflicte és que les persones i els grups que l'han originat participin directament en el procés de solució. És a dir, que negociïn com resoldre'l. Es tracta d'expressar les demandes i els interessos de cada part per assolir un acord o un consens en un termini de temps. En el seu defecte, els governs poden obrir un procés de mediació o de facilitació. Com en la negociació, les dues parts implicades en el conflicte han de trobar plegats punts en comú i formular, amb l'ajuda d'un tercer, la millor (més satisfactòria) solució.
Per tant, entenc que les fórmules de la gestió i resolució de conflictes són les pròpies de la Política democràtica, ja que es basen en la comunicació i implicació activa de les persones i grups en funció de les característiques del conflicte que es pretén prevenir, regular o gestionar. És a dir, no tots els conflictes han de ser tractats d'igual forma ni s'obtenen sempre els mateixos resultats o, per posar un símil, no totes les malalties reben el mateix tractament ni els pacients responen igual.

Però resulta que alguns governs enfront d'un conflicte i per diferents motius: complexitat de la realitat i del problema, incertesa en el resultat de la intervenció, manca d'una anàlisi acurada de les seves causes, pressió dels partits a l'oposició i dels mitjans de comunicació, malestar de la ciutadania, etc., decideixen no fer res o organitzar un procés de "participació ciutadana".

Atenció amb la utilització indiscriminada de la "participació ciutadana", d'una mostra de ciutadans cridats a opinar sobre una determinada qüestió per resoldre un conflicte, ja que molt sovint dóna la impressió que són una sortida fàcil dels polítics que no saben què fer i veuen una immillorable ocasió per traspassar el contingut de la decisió i de la responsabilitat a la ciutadania. O com afirma Gerard Quiñones, politòleg i socidirector de Neopolis, amb una llarga experiència en la seva aplicació, el que cal són tres coses: 1) dissenyar processos de participació ciutadana rigorosos, ordenats, adaptats al context i planificats; 2) delimitar els seus objectius i límits de forma clara i honesta; i 3) retornar els resultats i demostrar la utilitat del procés als ciutadans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook