La campanya promocional dels darrers capítols de Perdidos no pot ser més encertada: s'hi veu gent del carrer i treballadors d'oficina vestits com els personatges de la sèrie, mirant, plens de nostàlgia, les seves fotografies, i tot plegat filmat amb els recursos visuals propis de cada capítol. No és difícil pensar que quan s'emeti l'últim episodi, la setmana que ve, aquests espots es tornaran terriblement realistes. La fi de Perdidos és, també, l'adéu a l'expectativa setmanal d'assistir a una veritable explosió de creativitat; és, més enllà d'addiccions, el comiat d'una cita periòdica amb la qualitat desfermada. Quedar-se orfes de Perdidos farà els seus seguidors una mica més vells, perquè tot el que vindrà a partir d'ara serà la idealització pròpia de la llunyania, el recordatori que tota fruïció estètica és un fenomen irreproduïble. Temes, d'altra banda, que són profusament tractats a la sèrie: els seus protagonistes, al capdavall, són beneïts amb el do (o la maledicció) de descobrir que les segones oportunitats són un símbol del que hi ha d'irrecuperable a l'existència.
Potser aquí, que som menys expansius que als Estats Units, no ens disfressarem de Sawyer per llegir un llibre ni pujarem a un avió amb l'esperança de ser atrets per Jacob. Però tampoc no podrem veure la imatge d'un ós polar o la fotografia d'un temple mil·lenari sense pensar en els misteris de l'illa. A falta de dos capítols, creix la sensació que, com més coses sabem de la sèrie, més gran és l'enigma.
Segurament per això, el Museu del Cinema de Girona repeteix, aquest dissabte, una teràpia de grup on els assistents aprofitaran per proclamar preventivament la seva enyorança. I serà una esplèndida ocasió per perdre's en els deliris especulatius que permet una trama basada, fonamentalment, en la idea que allò extraordinari, allò fantàstic, està en nosaltres mateixos.
