Pedro de Silva, expresident del govern del Principat d'Astúries pel PSOE, ha escrit un article expressant la seva sorpresa per l'intens odi que alguna gent professa a Zapatero. Diu De Silva que "un equip de psicòlegs i sociòlegs hauria de posar-se a analitzar per què molta gent odia tant ZP. No dic antipatia, ni animadversió, ni fins i tot enemistat, sinó odi en estat pur, aquest que fa que persones amb formació i esperit equànime, o fins i tot gràcia i espurna, saltin com un ressort, traient espuma de la boca, tan bon punt senten el nom del nefand". A l'advocat de De Silva, que a més és escriptor, l'intriga la intensitat i l'extensió d'aquest fenomen, el qualifica de "misteri de la psicopatologia", i després, amb la saviesa pròpia de l'ofici, ens promet una explicació sobre el cas en un pròxim lliurament. Mentre l'esperem, que no dubto que serà precís i brillant, he de confessar que, parlant de política espanyola, aquest sentiment d'odi no em sorprèn gaire encara que no deixi per això de disgustar-me la comprovació de la seva pervivència. Conec des de fa molts anys Pedro de Silva i durant un temps vam mantenir un tracte freqüent i molt cordial. Que un home de tan llarga experiència en la vida pública mantingui, a aquestes altures de la vida, una reserva de sensibilitat, diu molt en el seu favor. Però a ell li consta, tan bé com a mi, que l'odi ha estat, per desgràcia, una constant en la vida espanyola, amb la Guerra Civil com a màxima expressió d'aquesta bogeria caïnita. Malgrat el temps transcorregut, aquests focs encara no s'han apagat del tot i encara cremen sota terra alguns rancors inexplicables, com podrà comprovar qui senti certes emissores o llegeixi alguns diaris. Algú argumentarà que es tracta només de retòrica i que amb aquest fumall no es pot incendiar un país que majoritàriament aspira a no tornar-se a ficar en embolics, però en qualsevol cas l'evidència no deixa de ser desagradable. Per la resta, l'odi a Zapatero no és res més que una versió renovada de l'odi que van patir gairebé tots els presidents que el van precedir. Tinc els anys suficients com per recordar l'odi que socarrimava Suárez fins que va dimitir. I no li van valer de res la seva simpatia, la seva desimboltura i el seu valor personal. I alguna cosa semblant va ocórrer a González, a qui no li van perdonar els seus èxits electorals i la seva llarga estada en el poder. És que ningú té memòria del que se'n va dir? Una pluja d'insults els va acompanyar en la seva sortida, com els hi succeeix als toreros en tarda de bronca. Tampoc a Aznar li va anar bé en el seu segon mandat, malgrat aconseguir una majoria absoluta a les eleccions. L'únic que es va deslliurar d'aquesta maledicció gitana va ser Calvo Sotelo, potser perquè tothom entenia que era un president interí. Les arrels de l'odi en aquest país són complicades d'entendre. L'escriptor brasiler Jorge Amado va deixar escrit en el seu llibre Navegación de cabotaje una curiosa anècdota per explicar la diferència de tarannà entre els portuguesos i els espanyols. Travessava la frontera entre els dos països i a escassos metres de la ratlla va poder llegir dues pintades contraposades. En la banda portuguesa es llegia: "El sol brillarà per a tothom". I una mica més avall algú havia escrit amb humor : "I els dies de pluja?". En la banda espanyola, sobre un mur, s'expressava rotundament: "T'odio i t'odio".
