Al Regne Unit existeix el Club dels Avorrits, amb estatuts seriosos, que dóna ensenyament de tècniques per avorrir-se més. Una de les seves "activitats" és organitzar una competició per escollir el conferenciant més carregós, a partir de comptar quants oients se li adormen a la sala. Un altre club és el dels que no tenen pressa, va contra el nerviosisme i la velocitat, dues addiccions del nostre temps. Més enllà de l'obligat riure per sota el nas sembla evident que entrar a aquells clubs és testimoni que al nostre temps hi ha avorriment, per un costat, i pressa per l'altre. Dos elements ben lligats al consumisme. Tenir poder de consum és signe de desenvolupament, sembla, però també causa d'entrebancs a la vida de relació. L'augment del consum (tots els anys que l'hem tingut) no ha fet augmentar la qualitat de vida, necessàriament, I en aquest vol i dol sempre es demana més formació moral, afegida a la formació intel·lectual. En aquest panorama la societat acostuma a prendre l'escola com un mur de lamentacions perquè resolgui mancances i aspiracions. I això no és correcte perquè si la societat té difícil de veure el seu nord, l'escola dels joves no pot buscar en la societat dels adults el model adient per inspirar-s'hi. Els adults -segons els clubs de moda de les avançades civilitzacions- s'avorreixen i tenen massa pressa. El que caldria seria tenir models de satisfacció en el treball i de serenitat amable a l'hora de transitar per la vida.
Sortosament avui l'escola, el vaixell insígnia de l'educació, es veu ben acompanyada per tota una oferta d'altres vies d'educació. El catàleg és ric, variat i altament constructiu, des de l'esport i les artes plàstiques, fins als idiomes i la informàtica, tota la gamma del lleure i de l'esplai, i un llarg etzètera enciclopèdic. Aquesta oferta i la seva demanda tenen fortes arrels a Catalunya i formen part de l'excel·lent reconeixement que aquí ha tingut sempre l'educació, en tota la seva amplitud de mires. Activitats i continguts determinats, que no poden tenir "tempus" a dintre de l'escola, han trobat sempre altres educadors que han emprès nobles projectes i han realitzat vertaderes aportacions a la crònica de l'educació a Catalunya. Ara mateix penso en la riquesa educativa de tot el referent a l'esplai i el lleure que ha omplert densos programes de Colònies, Casals i tots els seus derivats.
Probablement perquè la nostra societat és cada dia més consumista i avorrida és més necessari donar una certa urgència a aquest desvetllament d'omplir amb intel·ligència el temps lliure, a totes les edats, és clar, però començant per aquells "usuaris del temps lliure" que són en edats primerenques. L'escola -institució que voldrem ben definida i sòlida- té el seu territori legalment marcat. A fora ens espera una immensitat de temps i espais per omplir, però que cal fer-ho amb tots els miraments educatius.
Dit això, tenim a la vista una innovació sobre el particular. Aviat naixerà una setmana de vacances escolars, blanquinosa i bellugadissa, que s'avisa per a finals d'hivern; per a moltes famílies seran dies preocupants, tot buscant encaixos de col·locació/ocupació de fills en edat escolar. Deixem a banda l'encert o l'error d'allò decretat.Cal que amb temps totes les segones vies de l'ensenyament i de l'educació facin pujar la imaginació al poder. Les famílies afectades s'hauran d'exercitar a buscar el rendiment del nou temps que cal omplir. Els humanistes, que pensen en positiu, diuen que la persona humana és "el recurs natural més renovable". Aquest és el moll de l'os de l'aprendre a aprendre i fer-ho, anar-ho fent, al llarg de tota la vida. Sembla, doncs, que no haurem pas de treure'ns el carnet del club dels avorrits.
