26 de setembre de 2010
26.09.2010
Diari de Girona

Pagar en espècie

26.09.2010 | 02:00
Pagar en espècie

Els que ens dediquem a la noble i arriscada tasca d'escriure sabem que no sempre és fàcil cobrar. Per una banda, perquè hi ha gent que es pensa que treballem per amor a l'art -que també- i mentre troben perfectament normal pagar, posem per cas, la feina d'un lampista, no ho veuen de la mateixa manera amb un escriptor. Per l'altra, perquè la nostra feina es considera sovint un luxe i se'n pot prescindir o, si cal i amb tota la barra, agafar-s'ho com un "favor".
Així les coses, i davant la famosa i ineludible crisi ("A ver si la quitan de una vez", com vaig sentir que deia una senyora a la cua del súper), alguns han esmolat l'enginy i han tornat als orígens: pagar en espècie. Una revista per a la qual he fet articles i entrevistes m'ha pagat la feina amb un cap de setmana per a dues persones a pensió completa en un hotel a primera línia de mar. Un hotelet de tracte familiar, de dimensions acollidores i atmosfera tranquil·la, en una de les cales més remotes i evocadores de la Costa Brava.
Ve't aquí que els escriptors som animals d'hotel; la història n'està plena d'exemples. Segurament ho som perquè els hotels traspuen quelcom d'impersonal i suggeridor que ens atrau i ens reactiva la ment i, doncs, la ploma. Els hotels ens desempalleguen de les obligacions quotidianes i ens deixen tot el temps del món per observar, meditar, llegir i escriure. I, sens dubte, el millor dels hotels són els bars: refugis que han mantingut l'encant dels bars d'antany, oasis que encara permeten la lectura i l'escriptura, les hores mortes i les converses esporàdiques amb altres clients (anglesos, per acabar-ho d'arrodonir).
El cafè amb llet del matí, davant del diari, sense presses, sense urgències; la cervesa d'abans de dinar, tot prenent notes per a algun article; el "whiskey" (sempre irlandès) de mitja tarda, amb un llibre a les mans; el gintònic d'havent sopat, acompanyat d'una bona conversa. Algun passeig distret vora la mar, alguna cursa purificadora muntanya amunt entre corriols de romaní i espígol, alguna nedada escadussera per aigües porràcies, espesses... I de tornada a l'hotel, un sopar amb peix de roca i un vi empordanès d'untuositat floral i records de fruita madura als últims glops. Després, llegir i escriure. La nit cau plàcida i la son s'esdevé una temptació quasi bíblica. Tot plegat, una pura delícia.
La meva darrera novel·la acabarà vorejant les tres-centes pàgines i m'haurà portat gairebé tres anys de feina. Em pregunto com s'ho faria el meu editor per pagar-m'ho en espècie!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit