Setmanes enrere, mentre a Figueres es discutia l'artisticitat del nostre paisatge (i els rèdits econòmics que se'n deriven), Josep Ministral enllestia un mural de 165 m2 a la part superior del Cortal Maig, un mas situat en els aiguamolls. Una simfonia de formes abstractes i esclats coloristes evoquen les melodies tonals de les quatre estacions, en un espai públic i accessible a tothom. Un bon exemple dels valors immaterials que ha d'oferir aquest territori.

Ministral, pel damunt de tot, continua fidel a la seva visió de l'art contemporani. Si em permeteu l'analogia, en sintonia amb l'escola de Barbizon; d'aquell grup de pintors que, defugint l'academicisme, aspirava a crear un art vinculat a una geografia concreta, capaç de reflectir els aspectes, els tons i l'emotivitat provocades per una naturalesa mutable, en canvi constant.

Aprehendre i reflectir els canvis -atmosfèrics, socials o històrics-, aquest és el gran repte per a qualsevol autor. Sobretot en un país que, dia rere dia, es va distanciant de les cròniques del gran Josep Pla, convertides ja en estampes d'una pretesa Arcàdia que se'ns difumina.

Un nou exemple: pels nostres camps encara hi desfilen bous i vaques i gallines amb sabates; però, des d'ara, ho faran al costat de búfales: les de la granja Mont, de Palau-saverdera, on rumien 650 exemplars de la raça Murrah, destinades a produir mozzarella. Les búfales s'afegeixen als nostres estruços i peixos de piscifactoria. Si les coses es fan bé, els fruits d'aquest bestiar potser rebin el cobejat segell de la denominació d'origen. Temps al temps.