30 de gener de 2011
30.01.2011

De Caixa Girona a Caixabank

30.01.2011 | 01:00
De Caixa Girona a Caixabank

Tal com dèiem quan vam parlar de la fusió de Caixa Girona arriba ara la segona tongada de fusions. M'agradaria veure la cara dels que defensaven que Caixa Girona podia continuar sola essent la caixa de la senyoreta Pepis. És clar que ho hauria pogut fer,... si no hagués entrat en el mercat immobiliari sense el seny degut, o si no hagués fet la política expansiva que va fer durant els darrers deu anys. Els bancs i les caixes paguen ara el pecat de la seva manca d'ortodòxia, de la falsedat en l'art bancari més estricte, de la seva tendència ludòpata. Mereixien tancar si no fos perquè això hagués estat un daltabaix per tots els altres, que no hi hem tingut res a veure.
Sempre m'ha encuriosit que certs sectors cedeixin a pulsions inversores de tant veure-ho passar. En el sector immobiliari primer hi van invertir els promotors, però a la fi hi invertien els arquitectes, els aparelladors, els constructors, els hotelers i els bancs. La mateixa cosa passa amb la borsa. Els bancs faciliten als seus clients la inversió en borsa, però ells són ara els principals inversors. L'única cosa on no he vist que hagin invertit és en plaques solars. Ells van ser els principals prescriptors, finançant a uns clients que ara no podran retornar les inversions, però no s'hi van involucrar: es veu que d'energia no hi entenien tant com de rajols.
La Caixa aprofita l'esdeveniment per posar en marxa un pla que havia dissenyat arran de la sortida dels nous requeriments de Basilea que endureixen la capitalització proporcionalment a la qualitat dels actius que tinguin. Altres bancs s'estan pensant com ho faran. Catalunya Caixa, amb un crèdit morós de 1.693 milions rumia quina fórmula triarà per sortir d'aquesta. Ara és el moment de recordar que feien hipoteques dient que asseguraven al client si en un moment donat no podia pagar perquè havia perdut la feina. Unnim, amb un crèdit morós de 599 milions ha de recordar com Caixa Terrassa va ser l'inventor de la hipoteca inversa, aquella que el mateix banc comprava l'immoble, esdevenint una entitat immobiliària de gran perill públic.
Mentre escric això em ve al cap què feia el Banc d'Espanya quan tota aquesta borratxera hipotecària s'anava estenent per tots els racons de la geografia. Recordo que, quan fèiem la inversió de la nova màquina de tissú, els bancs només ens demanaven garanties hipotecàries per poder concedir crèdits, fita impossible al ser molt més gran el valor de la maquinària que el de l'immoble. Era una mostra de la seva obcecació hipotecària, que només veien això, que ningú sabia avaluar un projecte per la seva bondat,... en fi, que el Banc d'Espanya tampoc sabia on es trobava. Ho he repetit mil vegades: si s'hagués obligat als bancs a aprovisionar l'import dels crèdits hipotecaris que excedissin de 25 anys no hi hagués hagut cap bombolla immobiliària. Era així de senzill. Però no, allò no tocava, la indústria no feia cap falta pel desenvolupament del país i no calia frenar el tren immobiliari que anava a tota velocitat, donant lliçons als altres països.
No ens n'adonem, però estem fent una revolució en tota regla. Les entitats de crèdit en sortiran d'aquest moviment enfortides, sense polítics al seu interior que forcin decisions no professionals, amb capacitat per ajudar millors projectes empresarials. Alhora les relacions de treball a les empreses milloraran en responsabilitat, aconseguint elevades productivitats, el sector públic canviarà la seva manera de fer, obstaculitzant el funcionament de les empreses, per una altra que les afavorirà, es rebaixarà la ineficiència de l'administració, necessitant menys recursos pel seu funcionament,...
En aquests moments ja hem posat la marxa directa en les reformes i anem a tota pastilla. L'empenta que agafarem serà un tsunami que afectarà a tothom, qualsevol tindrà una opinió de com es pot millorar una acció, una empresa, esdevenint actiu. Això és molt millor que no pas caure en la sortida de la gent al carrer fent caure el poder establert, tal com passa als països del Magreb. Ells no poden fer gairebé res excepte protestar.
La setmana ens ha confirmat el pacte entre sindicats, govern i empresaris sobre pensions, pacte que serà molt més extens, enfilant el canvi d'actitud de sindicats i empresaris en les relacions de treball. Veiem també com la Generalitat comença a fer deures de debò, disminuint el seu pressupost un 10%. Les coses comencen a moure's, però farà falta molt recorregut per acabar els deures. Imagineu el que farà falta per arribar a la conclusió que hem d'eliminar les Diputacions, els Consells Comarcals i dues terceres parts dels municipis que hi ha ara.
El que és important de veritat és que l'enfoc de tots els moviments va en la ?direcció correcta, la de produir més i millor, la d'obtenir la productivitat adequada per sobreviure en el món global, la de salvar cada lloc de treball amb les dents, la d'exportar més i més,...
És un camí llarg que porta també a fer deures culturals com exalçar l'esforç i proscriure l'especulació.
En aquest episodi de bancs i caixes hem de reflexionar si els gestors d'aquestes entitats han de quedar impunes per haver-se apartat del mínim art financer. En l'àmbit de la petita i mitjana empresa, una actuació com aquesta hagués suposat el tancament de l'empresa i la pèrdua per part dels seus administradors de tot el patrimoni personal. És immoral que els gestors d'aquestes entitats, amb sous desorbitats, restin sense que els passi res. Canviar això forma part del canvi cultural que s'ha de fer.
Als clients de Caixa de Girona els van passar a La Caixa sense demanar-los el parer. Ara els enviaran a CaixaBank.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook