El circ el va obrir González Sinde, ministra de Cultura. D'un cop de ploma es va carregar el 80% de la literatura. "L'ofici de literat -va dir- no és un eximent pels qui amb les seves paraules, per molt hàbilment que estiguin ordenades, ofenen, ?menyspreen, se salten les regles de la convivència i trepitgen, perillosament, valors com la igualtat o la no discriminació." Sinde va condemnar a la foguera -com si s'hagués transmutat en algun policia de Farenheit 451-Sade, Bukowski, García Márquez, Céline, Miller, Genet, Rabelais, Nabokov i tots els altres. En el fons es trobava la censura a Sánchez Dragó per literaturitzar una trobada amb lolites (perdó) al Japó. Al cap de poc va intervenir Leire Pajín eixamplant el suport: "Ni la literatura ni altres expressions artístiques poden justificar comportaments inacceptables." Una altra vegada els llibres llançats a la foguera inquisitorial. Céline va ser un nazi declarat (va haver d'exiliar-se), Wagner i Thomas Mann, enormes antisemites confessos (en una època que estava "ben vist" a Centreeuropa perseguir la influència de la cultura hebrea). Mann va canviar. Wagner, no. És igual. A la foguera, doncs, Mann i Wagner. I aquest senyor, François de Sade? Res, res, al foc purificador. I aquell Spengler, el de La decadència d'Occident? Potser no són "inacceptables" les seves tesis teutones que van il·luminar el nazisme? A la trituradora també. I aquest escriptor, el tal Wilde? No sembla que tingués un comportament exemplar, com l'altre, Rimbaud, de moral passatgera. ¡Fora els seus llibres! Són un assalt a les "regles de la convivència" pautades. Per Déu, si fins i tot es drogaven! I Doyle, el de Sherlock? Prenia cocaïna! Fora, fora. Ofensius i trepitjadors dels valors de la igualtat i de la discriminació.
El cas és que si deixéssim les mans lliures a les ministres, les nostres biblioteques es reduirien a dos manuals: Com cal comportar-se i Regles bàsiques per escriure segons els valors promoguts per Sinde i Pajín. Potser podria quedar, entre la pols, Don José Ortega, que no feia mal a ningú (o sí, a la seva Rebel.lió discutia els valors democràtics) o potser Clarín, tan ?circumspecte (encara que no sé si l'adulteri forma part del decàleg de valors instaurats). A la foguera també ells, per si de cas. En fi. Allò -les lolites de Dragó- va passar. Però persisteix una broma espessa en l'ambient. Ahir mateix, Pajín animava els actors a "simular que un fuma sense necessitat de fumar". És a dir, si Tennessee Williams va crear a un senyor fumant, a la porra amb Tennessee Williams. La prohibició decretada pel Govern és superior a la disposició creativa i a la seva funció. L'actor haurà de simular que treu fum per la boca, no ho sé, incrustant-se potser un aparatet al coll que llanci vapor, o emparant-se en la complicitat de la imaginació de l'espectador. Ves per on. El que mai va concebre Williams: la participació poderosa del públic en un aspecte col·lateral de la seva obra. Tot és posar-s'hi. En un tres i no res, s'enriqueix el fet teatral per altres mitjans. N'hi ha prou de pensar que l'actor fuma encara que no fumi.
