Males notícies per als defensors dels valors com a via de regeneració de la nostra societat. Un estudi diu que els catalans ens hem apuntat a la tesi de John Lennon: "I just belive in me", només crec en mi mateix. Ni en la Bíblia, ni en Jesús, ni en Kennedy, ni en Buda, ni en Bob Dylan, ni en els Beatles: "només crec en mi; en Yoko i jo".
Lennon va fer aquesta professió d'egocentrisme als anys setanta, fa gairebé quatre dècades: en aquella cançó abandonava Déu però el substituïa per ell mateix, pel "jo"; no pas pel "nosaltres". Ara la Fundació Carulla i l'escola de negocis Esade han presentat els resultats catalans d'un estudi europeu sobre valors, i el resultat no és gaire sorprenent: no és que haguem perdut els valors, és que els adaptem a les conveniències de cadascú en cada moment.
"Les institucions i els valors s'interpreten i reinterpreten a mida, i el resultat són institucions i valors tous, líquids a la carta", diu el resum de l'estudi. No ha estat pas la crisi, sinó la dinàmica enfebrada de prosperitat artificial que la va precedir, en la qual tota ambició era possible i cap deure no ens era exigit, la que ha donat ales a l'individualisme com a concepte central de la manera d'estar en societat.
Davant de l'arribada de les dificultats, no estem reaccionant amb un moviment de pèndol en direcció cap a la solidaritat, sinó que aprofundim en l'individualisme defensiu i excloent. Potser hem perdut definitivament la idea que quan van mal dades hem de remar junts, tots al mateix compàs i en la mateixa direcció, o el vaixell anirà a la deriva.
El problema no rau només en el fet que aquesta realitat sigui poc entesa i encara menys practicada, sinó també en la manca de confiança en cap mena de lideratge. No en tenim gens ni mica en els polítics, però tampoc en els capellans o en els intel·lectuals. Com podem arribar a remar plegats si no reconeixem cap capità amb autoritat per marcar el ritme i la direcció de les palades?
En moments d'aquesta dificultat, el patriotisme pot ser una font de legitimitat del comandament i de cohesió social al seu entorn, però Catalunya no és patriòticament homogènia; malgrat el creixement del sobiranisme, persisteix la divisió entre els que tenen Catalunya com a referència política, els que hi tenen Espanya i els que miren cap als dos costats alhora. Llavors, què?
Els qui confiaven en la crisi com a motor d'un canvi de prioritats i de valors no poden estar contents, si més no de moment. Potser encara no hem patit prou per donar respostes col·lectives, com sí que han fet a l'altra riba de la Mediterrània.
