10 milles per veure una bona armadura és el nom del segon disc dels Manel, que ha sortit aquesta setmana a la venda i que els amants, que som molts i molts, del seu primer disc esperàvem amb candeletes.
Segur que quan l'escolti em passarà el mateix que amb el primer. Serà posar-lo i enganxar-m'hi de seguida. O sigui que com que Els millors professors europeus (1r disc) passaran a un segon pla, des d'aquí em rendeixo als seus peus.
Primer passant per Ai Dolors perquè "avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat ni, Dolors, cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat". Després per La nit freda per ser abril, on "l'estona ha anat passant i (ells) no troben les paraules", per acabar Al mar on "si un dia véns i passes per aquí, i si malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí molt lluny d'aquí".
I és que no puc deixar de citar que Els guapos són els raros, que "ho sap tothom però no ho diu ningú, tampoc no s'agraden i tenen complexos per ser diferents. I no saben que els guapos desafinen, no tenen swing i no ballen bé, també es preocupen i tenen psicòlegs i no passa res".
I, finalment, com deia en Màrius Serra, la cançó que probablement es converteixi en un himne a mida per a qualsevol que vulgui canviar la lletra i posar-hi la de la seva pròpia història o la d'aquells a qui vulgui dedicar les Corrandes de la parella estable. Aquí ve un tros de la versió original: "jo sempre compro manxego malgrat ella és més de brie; i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí".
Ai, Manel, jo sí que us fregaria l'esquena per casualitat sucumbint a les vostres mirades de complicitat.
