Rebo un missatge de correu electrònic que crec que paga la pena de ser transcrit integrament. El tradueixo del castellà. Diu així: "Sense notícies d'Islàndia. Que se sàpiga. Nosaltres tenim el poder. Si algú creu que no hi ha censura en l'actualitat, que em digui si així com s'ha sabut tot el que passa a Egipte, per què els diaris no han dit res sobre el que passa a Islàndia? A Islàndia el poble ha fet dimitir un govern al complet, s'han nacionalitzat els principals bancs, s'ha decidit no pagar el deute que aquests van crear amb la Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva mala política financera, i s'acaba de crear una assemblea popular per reescriure la Constitució. I tot plegat de manera pacífica. Tota una revolució contra el poder que ens ha conduït fins a la crisi actual. Vet aquí perquè no se n'ha dit res durant aquests darrers dos anys: què passaria si la resta de ciutadans europeus en prengués exemple?"
"Aquesta és, breument, la història dels fets: 2008, es nacionalitza el principal banc del país. La moneda es desploma, la borsa suspèn la seva activitat. El país està en bancarrota. 2009, les protestes ciutadanes davant del Parlament aconsegueixen que es convoquin eleccions anticipades i provoquen la dimissió del primer ministre i de tot el seu govern en bloc. Continua la pèssima situació econòmica del país. Mitjançant una llei es proposa la devolució del deute a la Gran Bretanya i Holanda mitjançant el pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran totes les famílies islandeses mensualment i durant els propers 15 anys al 5,5 per cent d'interès. 2010, la gent torna a sortir al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. El gener de 2010 el president es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular. El març se celebra el referèndum i el "no" al pagament del deute arrasa amb un 93 per cent dels vots. A més d'això, el Govern ha iniciat una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una ordre i tots els banquers implicats abandonen el país".
"En aquest context de crisi, s'escull una assemblea per redactar una nova Constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi, i que substitueixi l'actual, una còpia de la Constitució danesa. Amb aquesta finalitat es recorre directament al poble sobirà. S'escullen 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures, per la qual cosa només era necessari ser major d'edat i tenir el recolzament de 30 persones. L'Assemblea Constitucional començarà el seu treball el febrer de 2011 i presentarà un projecte de carta magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel que es constitueixi després de les properes eleccions legislatives".
"Aquesta és la breu història de la revolució islandesa: dimissió de tot un govern en bloc, nacionalització de la banca, referèndum perquè el poble decideixi sobre les decisions econòmiques transcendentals, empresonament dels responsables de la crisi i reescriptura de la Constitució per part dels ciutadans. Se'ns ha parlat de tot això en els mitjans de comunicació europeus? S'ha comentat en les tertúlies polítiques radiofòniques? S'han vist imatges dels fets a la televisió? És clar que no! El poble islandès ha sabut donar una lliçó a tota Europa plantant cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món".
Sento haver de fer el paper de mer transcriptor i traductor en aquest article d'opinió, però, repeteixo, crec que el missatge s'ho mereixia. Ara bé, un cop encaixat el cop, s'obren unes quantes preguntes urgents. Primera, si tot això és cert, per què no se n'ha parlat a la premsa, ni a la ràdio ni a la televisió? Segona, i lligant-ho amb la primera, hi ha hagut censura informativa dins d'Europa perquè l'exemple islandès no pogués ser imitat a Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya? I tercera, en països europeus meridionals com el nostre, per exemple, la societat estaria a l'alçada cívica i democràtica de la islandesa per aconseguir un resultat semblant?
Crec que la connexió entre política i banca no és nova, perquè tothom sap què fan els polítics després d'haver governat: presidir o formar part de consells de bancs, caixes o empreses públiques o privades la propietat de les quals és de la mateixa banca. Per això s'entén que els responsables de la crisi no hagin anat a la presó (com a Islàndia) o siguin buscats per Interpol. I pel que fa als mitjans de comunicació europeus, només un exemple: a Itàlia la majoria pertanyent a Berlusconi. Ara bé, a Espanya el PP ha creat els seus (premsa, ràdio i televisió), i el PSOE també té els que li donen suport. Per tant, al final es produeix una complicitat implícita entre política, banca i mitjans de comunicació per protegir el sistema que explicaria perquè no es parla de l'exemple islandès. Tanmateix, el que més em preocupa és la tercera qüestió, o sigui, si a Espanya (o fins i tot a Catalunya) la ciutadania estaria a l'alçada cívica i democràtica de la islandesa per aconseguir un resultat semblant. Malauradament, Islàndia està molt lluny d'aquí, en tots els sentits.
