El conseller d'Interior, Felip Puig, ha anunciat aquesta setmana que pensa cobrar el rescat en aquells casos d'imprudència i arran dels fets ocorreguts a l'estació d'esquí de Masella, quan un esquiador, malgrat les advertències, circulava fora pistes i a la Muga, on quatre joves varen voler creuar el riu malgrat la prohibició expressa de fer-ho. De fet, l'anunci de Puig no és nou, atès que es tracta d'una llei que ja preveia el cobrament per aquests casos, aprovada per l'anterior govern però, que, com passa tantes vegades, mai havia estat aplicada.
De fet, i malgrat que la racionalitat ens digui que està molt bé això de repercutir la despesa pública en aquells casos derivats d'imprudències o de negligències, la realitat ens diu que la seva aplicació no serà tan fàcil perquè, d'entrada, s'entreveu una línia molt prima a l'hora de determinar què és imprudència i què no, malgrat que en alguns casos pugui quedar molt clar. Les diferents situacions poden plantejar un munt de preguntes, com ara qui serà l'encarregat d'establir quan hi ha hagut imprudència i quan no? Els mitjans destinats eren els adequats o eren excessius? Es coneixia realment el risc o no? Els preus que es cobraran seran preus de cost o de mercat? Podem córrer el risc que a partir d'ara tothom que requereixi un rescat sigui qüestionat; si tenia els coneixements i l'experiència adequada, si sabia què es feia, si anava ben equipat..., generant així un conflicte permanent cada vegada que es vulgui cobrar, o inundant la justícia de nous processos inacabables.
Les lleis i les normes han d'estar ben fetes i, en aquest país tothom sabem que no sempre és així. I aquesta fa tota la impressió de dur més problemes que els que ha de resoldre. I no m'imagino la cara de pànic quan algú vegi que se li acosta un helicòpter per rescatar-lo, sabent que el seu cost és de 2.363,29 euros l'hora.
