Ja saben allò de la política com a producte. Norberto Bobbio en va parlar, tot dient que els límits entre esquerra i dreta es dilueixen en el supermercat polític, perquè les propostes d'un, si tenen èxit, les fan seves els altres. Facin la prova: escoltin a un polític sense saber el partit que representa. Aquest quòrum té molt de positiu i aspectes negatius evidents. Però hi ha certs límits, com aquest PP valencià que per por que alguns no vegin l'escàndol Gürtel que esquitlla els seus polítics, eliminen la possibilitat que els valencians que vulguin vegin una cadena de televisió com TV3. La llengua, la cultura, han de ser transversals, i l'eliminació d'una opció televisiva que esborra una llengua és més que un acte mecànic: és un símbol. L'odi gratuït, propi de les majories absolutes, a aquells que no pensen com ells. Com per un altra banda, certes denúncies a establiments que es dirigeixen al públic en una llengua concreta, a vegades amaguen una mena de justícia venjadora. Salvant la normativa, en quin moment el pensament és tan terrible com per estigmatitzar algú per la llengua en què es comunica amb el món? A Europa occidental busquem societats més igualitàries. Vegin França, on el concepte republicà defensa el ciutadà: el ciutadà amb els mateixos drets i deures. La igualtat d'oportunitats hauria de ser el consens pels nostres polítics. Oportunitats per a tothom, en educació, sanitat o cultura, visquis a Girona o Barcelona. Després arriben les diferencies, econòmiques, geogràfiques, també d'inquietud o empenta. La igualtat d'oportunitats fa una societat menys conflictiva. No ho oblidin; en una època que reclama l'excel·lència, quan de vegades aquestes paraules amaguen el poder d'uns pocs.
