Mossèn Joan Busquets m'ha fet arribar la biografia del Dr. Damià Estela, que ha sortit a la llum recentment i de la qual mossèn Joan n'és l'autor. La lectura d'aquest llibre a aquells que no conegueren personalment el biografiat els servirà per descobrir la personalitat i l'actuació d'un capellà extraordinari. Pels que el vàrem conèixer i tractar ens posa de manifest l'historiador ben documentat i informat que és mossèn Busquets, i la seva facilitat d'exposició. L'obra té la qualitat d'haver estat escrita per qui va ser deixeble del biografiat, que va conviure i treballar llargs anys amb ell, que el va substituir en el càrrec de Rector del Seminari i que l'acompanyà en els darrers temps de la seva vida . I molt especialment, que estava totalment identificat amb la seva ideologia.

Quan va morir el Dr. Estela, l'any 1979, mossèn Ballarín va deixar escrit que en coincidir amb ell per primera vegada s'adonà que acabava de conèixer un Rector de Seminari diferent de tots els altres. És que realment la seva labor com a responsable de la formació dels futurs sacerdots de la Diòcesi representava una novetat en comparació als esquemes vigents fins aquell moment. Un destacat jesuïta que vingué a Girona, pels anys quaranta, a donar unes tandes d'exercicis va dir que l'havia sorprès i impressionat molt favorablement l'ambient intel·lectual i pastoral que imperava en el nostre Seminari. El Dr. Estela dirigí aquell centre durant trenta anys i pogué imprimir-hi el seu caràcter. Era un intel·lectual d'una formació profunda, adquirida especialment en els vuit anys viscuts a Roma, on es doctorà en Teologia, Filosofia i Dret Canònic, i en les contínues lectures que fins al darrer moment el mantingueren al dia d'innovacions, descobertes i canvis. Al mateix temps, visqué el sacerdoci amb profunditat, amb convicció, arrelament i sinceritat. La seva fidelitat a l'Església era ferma i indiscutible. La submissió a la jerarquia total i sense reserves, fins i tot quan no coincidia del tot amb la seva manera de pensar o d'obrar. En vigílies de l'elecció d'un nou Papa o del nomenament d'un nou bisbe, tenia les seves preferències, manifestava la seva predilecció no per persones determinades sinó per ideologies i línies d'actuació. Podia indicar el perfil del seu futur bisbe de preferència, però mai concretar la persona. Però elegit el nou pontífex o nomenat el nou prelat, ja eren el seu Papa i el seu Bisbe, i els respectaria i obeiria sense restriccions, encara que algunes vegades el fessin patir interiorment determinades actuacions.

Visqué amb entusiasme juvenil els primers anys de ministeri, i destaca la seva actuació com a vicari de Blanes i de Figueres, quan es va responsabilitzar del moviment dels fejocistes en aquelles parròquies. L'esperit fejocista coincidia perfectament amb la seva ideologia. Cristianisme en profunditat i amor indestructible a Catalunya. Visqué una part del temps de guerra amagat i una altra exiliat. A França, al servei de la diòcesi de Versalles i ja retornat a Espanya, a la de Toledo. Arribat a Girona, l'any 1939 rebé dos encàrrecs ben compromesos. Posar en marxa el Seminari i regentar provisionalment la parròquia de Salt. És ben fàcil entendre el que representava ser rector de Salt en aquell moment de postguerra, en una població en què abundaven odis i revenges. El Seminari també estava en una situació de carències amb la necessitat d'improvisar solucions a cada moment. Però la seva empenta juvenil, el seu entusiasme apostòlic i la seva ferma personalitat feien d'ell la persona que podia carregar amb aquelles responsabilitats. El Bisbe Cartañà el coneixia bé, apreciava les seves qualitats i li posava confiança. L'any 1942 el prelat l'obligà a presentar-se a les oposicions a la canongia magistral, que recentment havia quedat vacant. La seva vocació no era pas la de canonge, més aviat li semblava que era una dignitat anacrònica. El que per a molts hauria estat interpretat com una honor rebut amb satisfacció, per a ell era una càrrega i una obligació. Però acceptà per obediència.

La responsabilitat del Seminari i l'activitat capitular haurien estat suficients per omplir la vida d'una persona per molt capacitada i activa que fos. Però la inquietud i l'esperit apostòlic del Dr. Estela guiaven la seva atenció cap als més variats aspectes de les persones i de la societat. S'interessava per l'apostolat dels laics, pel compromís de l'Església amb el món obrer. La HOAC trobà en ell comprensió, ajut i acompanyament. També el preocupava l'espiritualitat matrimonial, i en conseqüència intervingué en la introducció a Girona dels Moviment d'Equips de Matrimonis de la Mare de Déu, va ser consiliari d'un dels equips i es preocupà d'engrescar altres sacerdots en aquesta tasca. Estava al corrent de la marxa del món, de la problemàtica política, no només pel que afecta al nostre país, sinó pel que passava arreu. S'interessava pels avenços de la tècnica i de la ciència. Llegia la premsa del país i la que podia de fora. No era addicte a cap partit determinat, però era irrenunciable a la catalanitat i contrari a tot règim que condicionés les llibertats. Naturalment que no podia ser simpatitzant del règim que imperava a Espanya; però era respectuós i no es considerava enemic de ningú. Però en els medis governamentals se'l considerava negativament. Quan s'assabentà que a la fitxa policial d'una persona hi constava com a nota negativa que era amic del Dr. Estela, se'n dolgué molt. Dins del clergat tenia un gran nombre de fidels i admiradors, també qui veia amb recel i certa enveja la seva promoció a càrrecs importants en plena joventut. Qui no congraciava amb la seva mentalitat política ni amb la manera d'enfocar la problemàtica eclesiàstica. Un seu antic professor del Seminari el considerava "massa barretinaire".

El Dr. Estela era molt conegut i apreciat en els medis eclesiàstics de més enllà del nostre bisbat, tant de Catalunya com de la resta d'Espanya, de França, i a Roma. Tenia una gran estimació per Montserrat, tant per la veneració a la patrona de Catalunya, com per l'activitat de la comunitat en el foment de l'espiritualitat, en el perfeccionament de la litúrgia, en la suplència que en molts aspectes exercí en el país. També ell era ben conegut i estimat per la comunitat monàstica. El fet de que diversos seminaristes gironins es decidissin a professar al monestir no és una simple casualitat. Els darrers temps passava temporades d'estiu a Solius. Era conscient del bé que havia fet la presència entre nosaltres d'aquella comunitat cistercenca. Com amb Montserrat, l'estimació entre el Dr. Estela i els monjos de Solius era recíproca.

Després d'haver conegut la personalitat del Dr. Estela ens podríem preguntar per què un sacerdot de la seva talla no havia accedit a la mitra. Segurament pel sistema d'elecció amb la participació decisiva del poder civil. Potser també per la por del Bisbe Cartañà de perdre un col·laborador de la seva màxima confiança.

Aquesta valuosa publicació del Dr. Joan Busquets i Dalmau posa a l'abast de tothom el coneixement de la singular personalitat del Dr. Damià Estela i Molinet.