Hi havia una vegada un país que tenia abundància de col·legis regentats per -diem-ho planerament- frares i monges. Algunes de les congregacions religioses femenines posaven un especial èmfasi en el disseny, confecció i obligació dels uniformes que les alumnes havien de vestir. Parlem d'uns vuitanta anys enrere, quan una nena d'un determinat col·legi havia de tenir un uniforme o bata per als dies de classe, un altre uniforme pels diumenges, i un altre per als dies de gran gala. Era evident que matricular una filla en aquell col·legi ja era signe de notable poder adquisitiu, enlluernador, qualitat aquesta que -segons conten les gàrgoles més savies dels barris vells- era molt adient per anar marcant el territori de les classes socials i el malastruc classisme. Tot allò es podria explicar com una narració negra, el conte de la bateta, que es va estroncar amb la Guerra Civil del 1936. Però al mateix temps en d'altres col·legis d'ensenyament també de religioses les alumnes portaven un uniforme únic, senzillament senzill, fins i tot pel seu nom que se'n podia dir uniforme, vestit o bata. Ja era una altra cosa; sembla ser que pares i mares veien en la senzillesa de la unformitat una bona defensa contra tot perill d'exhibició de passarel·la.
Som ara a la realitat de l'any 2011 i la consellera d'Ensenyament convida a obrir un debat sobre la norma de portar uniforme escolar. Pares i mares, les respectives associacions, els consells escolars, principalment, i amb el lògic afegit de tota la ciutadania, tindrem ocasió d'exposar criteris, reflexions, paraules raonades sobre el tema. Sentirem dir que els uniformes ara ja estan de tornada del clasisme dels anys 30, que a la societat del benestar (tot i que desinflat) les formes de vestir són signes de llibertat; a l'inrevés també es podrà anunciar que els unformes són signe d'igualació social, valor que a l'escola també cal considerar; i també sentirem que a qui sap quants països europeus ja tenen els uniformes escolars com una norma educativa de plena acceptació. Tots estarem d'acord que les modes tenen un bon paper al teatre de la nostra societat i que poden arribar a atabalar pares i mares, amb possibles conflictes generacionals i desgavells de pressupostos familiars, si les aules es converteixen en passarel·les de marques.
És convenient anar convençuts a prendre la paraula dels debats. Són les beceroles de la democràcia, quan a la roda dels esdeveniments un dia et toca celebrar que el teu criteri coincideix amb la majoria, i en altra ocasió t'has d'embeinar el sabre de la teva opinió i reflexionar si allò que penses t'ho hauries de retocar. La gent més negativista dirà que hi ha temes més importants i pesants que el dels uniformes escolars. A veure, davant del tema -posem per cas- del fracàs escolar, el tema de les batetes és menor. Però és que no es tracta d'establir una rígida ordenació de prioritats i gravetats. L'ànim de "remenar batent", com diu el diccionari, el pensar totes les coses, forma part de la mateixa vida, tot i que estem amoïnats perquè els números no surten. No valdrà blasmar-se de que ara no es necessita aquest debat: sempre és moment de qüestionar i disceptar. Un refrany oriental diu que l'aigua del torrent no impedeix el rierol. Com més debats oberts, més bona salut democràtica adquirirem. I en temps de crisi aquest poble s'ha de sentir actiu, constructiu i pensador. Abans d'anar desfullant la margarida del referèndum dels uniformes i posar pesos a cada plat de la balança vull dir que benvingut sigui el debat que proposa la consellera d'Ensenyament. Sí, senyora, la vida continua.
