20 de abril de 2011
20.04.2011

Catalunya celebra el sant jordi

20.04.2011 | 02:00
Catalunya celebra el sant jordi

El significat nominal de Catalunya i per extensió els seus habitants, els catalans, és incert; entre les moltes hipòtesis sobre el seu origen es destaca la relació amb l'àrab entre el nom Catalunya i la paraula castells, que seria també el mateix argument etimològic del topònim Castella, terra de castells, fortaleses militars i refugis per a la gent davant les agressions dels enemics, vinguesin del nord o del sud. Segons el mateix Joan Coromines, el vocable Catalunya al llarg dels segles pot haver sofert tantes modificacions fonètiques com escrites que es fa del tot impossible fixar quina és la seva arrel, el seu sentit pristí. Si en Coromines no ho va esbrinar mai ningú ho farà, tret que es trobés un nou document que de forma fefaent i convincent assegurés que el mot Catalunya és oriünd sense cap dubte del llatí, de la llengua goda, o de l'àrab. Si m'agrada molt estudiar el significat etimològic de les paraules, res m'avorreix més que les disquisicions nominalistes, que acostumen a ser al final essecialistes, perdre el temps si és més precís aquest mot o aquest altre, quan cap dels dos no modifica la idea, que és el que importa de veritat.
(La vulgaritzacó del llatí que va originar les llengües romàniques és un inconvenient a l'hora d'escatir el significat de molts mots. A tall d'exemple, fa anys em portava de bòlit la paraula "axioma"; era molt freqüent escoltar-la al meu poble aplicada a homes d'aspecte llastimós, amb el cos esgarrapat per ferides o ple de ronya. Jo no entenia res ja què l'axioma en filosofia és una veritat indiscutible, que no ha de ser demostrada, justament per la seva transparència. Després de molt temps i d'haver-ho preguntat a molts filòlegs per fi un catedràtic de català de l'institut de la Bisbal, en Ramon Queralt, em va explicar que "axioma" era una degeneració fonètica del "Ecce Homo" referit a Jesucrist, flagel·lat i maltractat pels romans).
Sabem que estimar és un sentiment i que l'atracció per la nostra terra i la gent que la trepitja neix del cor, el motor que bomba la sang però també els nostres afectes. Ara bé aquest amor per Catalunya no impedeix, no ha de bloquejar de cap manera, altres estimes per altres terres i per altra gent. Limitar-nos al territori per bonic que ens sembli i per amables que siguin els seus habitants no coarta l'aptitud per saber valorar altres móns. Blaise Pascal (segle XVII) encunyà la celebre frase "El cor té raons que la raó no entén", tot posant el dit en la dialèctica entre el sentiment i el pensament, el cor i la ment. En el meu cas, espero que en el de molts ciutadans, la raó del cor no entra en conflicte amb la raó de la ment quan s'adapta al ser pregó de Catalunya; entenc molt bé el sentiment, avalat per la raó, que Catalunya desperta en nosaltres: la seva història, la seva cultura, l'art, el caràcter de la gent, la tenacitat de resistència a les violències històriques sofertes, la voluntat indefallible de ser i de servar els mots, els nostres mots, el lligam fet amb baules d'or amb els avantpassats, amb els nostres pares que fundaren la nostra pàtria.
Catalunya en el dia de Sant Jordi, que el celebrem aquesta setmana, manté viva la tradició del llibre i la rosa. Una combinació significativament meravellosa, els llibres recullen la saviesa i també la capacitat d'imaginar tota mena de fantasies, i la rosa, símbol de la bellesa natural. Cultura i natura en el dia de Sant Jordi, i sortosament cada any es va superant no la misogínia, però sí l'androcentrisme que impregnava aquesta amable diada que definia els rols tradicionals de l'home i de la dona: el llibre exclusivament masculí i la jardineria, femenina. Ja avui ningú pot negar la capacitat intel·lectual, la curiositat literària de la dona, com la sensibilitat masculina per la flor, per la poesia còsmica.
L'èxit de programes televius com Polònia em desconcerten; em resulta estrany la gran audiència que tenen, ja que molts dels gags es fonamenten en ridiculitzar persones, especialment polítics, pels defectes físics. Això em crea perplexitat ja que la gent mira el que ella és verdaderament, l'espectador es mira a ell mateix en el mirall de la pantalla. Un amic, quan blasmo contra Polònia pels grollers missatges que transmet com també per la pueril mofa dels polítics, intenta tranquil·litzar-me dient-me que en Pitarra, amb el seu humor gruixut i ordinari, si fos viu canalitzaria les famoses gatades per la televisió i que sempre a Catalunya hi ha un grup humà que els agrada l'acudit barroer i escatològic. A ell tampoc el complau; no obstant Polònia és una exposició sociològica de la forma de ser d'alguns catalans. Hi ha doncs moltes Catalunyes, la culta i refinada, oberta al món: emprenadora i pragmàtica, la Catalunya esnob i sofisicada i la interior i closa, molt tradicional, desconfiada a voltes esquerpa i massa dura.
Res d'estrany que el llibre cosit amb fil de paciència benedictina 500 raons per parlar el català d'en David Pagès i Cassú, col·laborador del Diari de Girona, on acull una frase meva a favor de la nostra parla. Gràcies, company. Que a hores d'ara encara sigui convenient publicar llibres per mantenir viu el català és un signe inequívoc de la necessitat de blindar-lo contra tota mena d'agressions externes i internes fetes amb intenció d'anorrear-lo. El català és una joguina tan delicada com trencadissa; cal salvar-lo perquè arribi sa i estalvi a finals del segle XXI. Estimar la nostra llengua és estimar-nos a nosaltres mateixos que som els seus instruments, els estris que empra la parla per sobreviure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema