F

rança ha salvat la dignitat d'una de nostres més profundes tradicions en declarar Patrimoni Cultural les corrides de toros; els toros.

"Varen sortir sis toros. / Tots sis van ser dolents / i això va ser la causa / de cremar els convents". Va esdevenir a Barcelona el dia de Sant Jaume de 1835. Manuel Romero i Rafael Pérez de Guzmán torejaven toros de Zalduendo, que van resultar absolutament mansos. S'esvalotà el públic, que, en l'últim toro, es va llançar a l'arena i el va matar a cops de bastó, va destrossar la plaça i va treure l'animal a ròssec pels carrers.

Com a conseqüència de tan llarga excitació, es barrejaren elements polítics ?es?tranys i es va originar la terrible crema de convents de 1835, que va destruir gran part dels cenobis de la ciutat. Com a seqüela d'aquests successos, es va clausurar la plaça de Barcelona durant quinze anys. Així va quedar perpetuat en el cantar popular que hem reproduït, i així ens ho explica Néstor Luján en la seva excel·lent Tauromaquia (Ed. Nauta, 1962), il·lustrada amb les fotografies del mestre Francesc Català Roca.

Els toros han sofert més d'una prohibició al llarg de la història. Les primeres van ser les anomenades prohibicions pontifícies declarades al segle XVI per la Inquisició, que considerava antireligiosa la brega i el toreig en plaça. Després van ser els Borbons. A aquests no els agradava el toreig i van aconseguir que l'aristocràcia deixés de practicar-lo. La conseqüència va ser que el poble el va fer seu, com a resposta, mentre que la noblesa es va centrar en conrear les deveses en què es cria l'animal.

Finalment, Ferran VI va prohibir el popular festeig, que no va tornar a celebrar-se fins a l'arribada del francès Lluís Bonaparte, que les permet de 1804 a 1808. Amb la tornada al tron dels Borbons, encara que es manté la prohibició, ni aquesta es respecta pel poble ni el poder castiga la seva celebració.

Ara ha arribat la tercera prohibició, aquesta vegada ha estat el Parlament de Catalunya fa uns mesos, de mà dels diputats nacionalistes, independentistes i postcomunistes (alguns socialistes, també), que així ho van decidir per a tot el territori català. El capritx pot costar a les arques públiques 300 milions d'euros en danys i perjudicis als propietaris de la plaça, una mostra més de com afronten austerament la sortida a la crisi econòmica alguns dels nostres il·lustres diputats.

La decisió de França pot ajudar al fet que el Tribunal Constitucional anul·li la decisió dels nostres parlamentaris prohibicionistes? Esperem-ho.

Al que sí ja ha ajudat és a restituir la dignitat de les moltes persones que saben apreciar la bellesa del toreig i són contràries a la cultura de la prohibició imperant, que pot acabar asfixiant-nos. Sí, és un reconeixement a totes elles, entre les quals sobresurten Alberti, Arroyo, Bacon, Botero, Braque, els components de Buenavista Social Club (la vella trova santiaguera), Buñuel, Cartier-Bresson, Casas, Clavé, Dalí, Diego (Gerardo), Doré (Gustave), Ernst, Fortuny, García Lorca, Goya, Gris, Hemingway, Manet, Miró, Picabia, Picasso, Saura, Sorolla, Van Gogh, Delacroix (em quedo amb el seu picador de 1832, a l'aquarel·la), Vázquez Díaz, Viladecans, Welles, Zuloaga, i, per què no?, Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat, amb Miguel Bosé, Salvador Távora i diversos milers d'artistes més. I els presidents Macià i Companys, crèieu que us oblidàvem?

Gràcies, França!