Aquest diari, en primera plana, titulava la crònica dedicada a una conferència de Ferran Adrià: "Ja no sabem fer un ou ferrat". Ferran Adrià es referia al fet que a casa no es cuini o, dit d'una altra manera, que no funcioni l'antiga transmissió oral de les tècniques culinàries i el receptari. Aquest fenomen, produït a causa dels trasbalsos de la revolució industrial i de la incorporació de la dona al mercat del treball, ha tingut efectes arrasadors en societats ja postindustrials, com la de la Gran Bretanya o els Estats Units, en les quals, com és ben sabut, ha desaparegut la cuina casolana i el mateix gust pel menjar tradicional, substituït per les cuines industrials, el fast food o les cuines exòtiques de prèt à porter. I com a conseqüència, s'han generat uns hàbits alimentaris no saludables.
Això explica, a parer meu, que no s'hagin publicat mai tants llibres de cuina com araÉ bona part dels quals, cal dir-ho, perfectament prescindibles. Això denota que no s'ha perdut l'interès per la cuina, i a més en aquest interès hi han entrat els homes amb entusiasme. De totes maneres, el nostre model de societat fa que, en general, aquest fet es pugui donar per irreversible. Oi més ara que moltes àvies, dipositàries de les tradicions culinàries, ara estan més aviat pel tai-txi o el country.
Les administracions, davant d'això, s'esmercen a fer cursos als escolars, que a parer meu, parteixen de dos defectes: s'hi parla massa de dietètica -a certes edats això no toca- i no s'hi sol ensenyar el model alimentari tradicional. La criatura coixeja d'aquí, i els cuiners també hi tenen la seva part de responsabilitat. L'esclat de la cuina d'autor -i no parlem dels grans genis, sinó dels imitadors- i, sobretot, del seu impacte mediàtic esborronador, ha fet desparèixer, pràcticament, la cuina tradicional. I la cuina d'autor a casa o no es pot fer o té resultats frustants. Per tant, de bona part dels cuiners en podem dir que "ja no saben fer ni un sofregit!". Molta multiculturalitat, molta fusió, molta modernor, molt d'esnobisme i molta llana al clatell: ja no trobem amb dignitat la cuina dels fricandós, dels estofats, de les sopes, dels arrossos com cal. Fan un risotto greixós carregat de mantega i formatge i indigest, i no saben fer un arròs a la cassola, aquesta és la trista realitat, amb lloables excepcions. Cal reivindicar la cuina tradicional, a més, com un patrimoni cultural: només aquí hi ha cuina catalana, i som nosaltres els qui l'hem de preservar.
