Un encreuament de declaracions ha revelat quin és el gran obstacle perquè l'economia espanyola surti de la letàrgia: la digestió de la bombolla immobiliària. La cosa va començar quan el servei d'estudis del Banc d'Espanya va avisar que l'ajust del preu dels immobles necessitava una caiguda addicional del 10%. Tot seguit, va replicar el president dels promotors, ja que "parlar d'ajustar preus altera la compra d'habitatge". I va rematar el ministre Blanco, qui deia que" estem en la fase final de l'ajust de preus". Com afirmaven responsables d'habitatge el 2010, i el 2009, i....

Tampoc hem d'oblidar un altre actor: la banca, interessada que la baixada de preus sigui suau, per no danyar els seus balanços i poder desprendre's dels seus creixents actius inmobiliaris... cosa que provoca l'efecte contrari (una digestió lenta i que no es reactivi el mercat, en concedir préstecs només als qui compren "els seus immobles").

És difícil saber si l'ajust durarà dos anys, com afirma el Banc d'Espanya, si seran sis (segons prediuen experts) o si viurem una situació "a la japonesa", on el preu dels immobles no va experimentar un repunt fins a passats 15 anys de la seva bombolla. Però convindria tenir al cap dues dades, que poden il·lustrar sobre l'evolució espanyola. Primer, des del pic de la seva bombolla (el 2006), el preu de l'habitatge als EUA ha caigut un 33%, percentatge superior al registrat durant la Gran Depressió (i sense tocar fons). Segon, hi ha consens a considerar que una bona forma de mesurar l'arribada d'un mercat "raonable" d'habitatge és saber quanta renda bruta necessita una família per pagar el seu pis: si el 2007 es requerien 7,6 anys de sou brut, la ràtio ha baixat a 6,5 el 2011, però l'adequat serien... 4. Ens queda una bona tirada.