13 de juny de 2011
13.06.2011
40 Años
40 Años

30 ANYS D'AADPC

13.06.2011 | 13:14
30 ANYS D'AADPC

Fa una setmana que es va celebrar el trentè aniversari de l'Associació d'actors i directors professionals de Catalunya (AADPC) i en temps d'indignats caldria mirar enrere per prendre exemple i aprendre d'indignacions passades. Evidentment el motor de tot va ser una qüestió política: amb la mort d'en Franco, en aquest país, hi va haver un esclat d'il·lusió importantíssima. La família del teatre a Barcelona va estar d'acord que s'havien de començar a reivindicar millores i també cal dir que la professió en aquell moment estava vivint una greu crisi laboral. Gairebé tothom militava en algun partit polític, amb més o menys implicació i es pot dir que el col·lectiu d'actrius i actors professionals no arribava als 200; per tant cal reconèixer que era molt més fàcil mobilitzar el personal.
D'aquesta primera onada de lluita en va néixer el festival autogestionat Grec 76. Va ser un èxit total. El problema va venir perquè al final d'aquell Grec, es va decidir proposar a l'Assemblea d'Actors adherir-se a l'Assemblea de Catalunya. La part més àcrata no hi va estar d'acord i va venir la ruptura. Els de l'esquerra més parlamentària van decidir tirar endavant la següent programació del Grec 77 i la part més anarquista va muntar el Saló Diana. Divisió dura, trista, d'enemistats personals.
Varen passar molts mesos i un dia, una persona de la professió que sempre barrinava, l'actor Carles Lloret, va dir a la seva gent més pròxima: hauríem de fer una Associació d'Actors, perquè aquesta situació que tenim ara no pot continuar, és un desgavell. Ja havia parlat amb en Rafel Anglada, en Joan Miralles i en Jaume Nadal. A aquelles primeres reunions també s'hi varen incorporar l'Alfred Lucchetti i la Montserrat Carulla. Es trobaven en un bar de davant d'on vivia en Carles Lloret i que es deia Can Pere; i allà es va redactar una carta on convocaven una primera assemblea d'actors i actrius al Teatre Romea.
La pregunta era: a qui convoquem després del que ha passat ? La resposta clau va ser: a tothom! En va sortir un llistat de 800 persones. En aquella mítica assemblea al Romea va passar una cosa molt maca. La gent hi va anar sense recels, oblidant mals moments anteriors. Suposo que la gent va entendre que pel camí de la disputa no s'anava enlloc. És va llançar una consigna: Aquesta vegada no és farà política ideològica. Només ens associem per resoldre problemes professionals, laborals i culturals.
Finalment el juny del 81 es va presentar oficialment l'estatut consensuat i va néixer legalment: l'AADPC. A partir d'aquí ja va ser un sindicat reconegut i es podia anar a negociar qualsevol qüestió laboral del nostre col·lectiu professional que creguéssim que s'havia de millorar.
I aquesta és la crònica molt resumida dels fets: indignar-se però no marginar-se. Si vols canviar el sistema és millor estar a dins. Segurament la reforma serà menys vistosa i mediàtica però serà més honesta, valenta, amb coneixement de causa i conseqüent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema