Sorprèn a molts analistes el fenomen dels "indignats" del 15-M. Alguns conclouen el seu intent de desxifrar la indignació amb judicis desqualificatoris: es tracta, diuen, d'un moviment més o menys espontani que únicament ha aportat unes quantes receptes simplistes i demagògiques, entre les quals les que segueixen la línia de l'esquerranisme col·lectivista més primari. Aquest moviment ciutadà de protesta queda, doncs, titllat de barroer populisme, que, si no pot prendre's desdenyosament a broma, és perquè resulta susceptible d'erosionar (mai d'enriquir) la democràcia espanyola, tan laboriosament construïda i assentada durant més de tres dècades, després de quaranta anys de dictadura.
Un judici tan sever respon sovint, no obstant això, al conformisme dels instal·lats, antany potser joves lluitadors antifranquistes, després madurs progenitors de la Constitució de 1978 i més tard insignes usufructuaris del muntatge institucional reticents a qualsevol mutació. Aquests pròcers conformistes són els nostres "orleanistes" d'avui, si se'm permet la comparació històrica amb els paladins de la francesa "Monarquia de Juliol" (1830-1848).
Certament, bona part de les propostes de reforma del sistema polític i de l'organització econòmica formulades en les seves assemblees i webs pels indignats (democràcia directa "en línia", nacionalització dels bancs, rebuig del Pacte de l'Euro, augment dels impostos, etc.) han de reputar-se, segons la meva modesta opinió, d'ingènues i utòpiques. Però aquests conciutadans, que la seva ideologia es menysprea per "naïf", tenen en tot cas dret a ser respectats, és a dir, escoltats i entesos. Potser el nostre règim de govern no mereix qüestionar-se com una democràcia de baixa qualitat, segrestada per les oligarquies partidàries i les seves xarxes dels clients? No hi ha polítics corruptes, jutges dependents, empresaris pirates i financers que defrauden impunement la Hisenda Pública? Però sobretot: es pot tenir per legítim un sistema de dominació política i social que genera més de cinc milions d'aturats i que condemna irremissiblement a la desocupació o a l'emigració a la meitat de la nostra joventut?
Perquè, en definitiva, el que els indignats evidencien amb el seu distanciament de totes les institucions -les públiques (els governs i parlaments central i autonòmics i fins als mateixos ajuntaments) i les privades (bancs i empreses)- no és cap altra cosa que una crisi de legitimitat d'aquestes. No n'hi ha prou, en efecte, que els governants siguin elegits més o menys lliurement (sí, més o menys) quan a una part considerable de la població laboral (el 21 per cent!) se l'aparta del procés productiu, privant-la de portar una vida digna i posant-la en gravíssim risc d'exclusió social. Els nostres joves i els nostres aturats -molt freqüentment els dos grups se solapen- senten por, un terror pànic, davant la possibilitat de ser llançats definitivament a les tenebres exteriors de la marginalitat o, en el millor dels supòsits, confinats en els llimbs de la perenne dependència paterna. Davant del creixement exponencial de la pobresa, un dels orleanistes, el ministre Ramón Jáuregui, donava fa poc les gràcies, en nom del Govern, al cardenal Rouco per la benemèrita tasca assistencial de Càritas. Ja pot! Ara bé, no és la pobresa, amb les seves tremendes seqüeles en el pla de la realització personal, la més palmària manifestació de la ineficàcia de l'Estat i de la societat civil i la font de la consegüent pèrdua de legitimitat de totes les institucions? Li és lícit a un ministre, i a més sent socialista, resignar-se sense enrojolament a l'acció tuitiva d'una beneficència que acredita un fracàs monumental de l'economia i de la política d'una nació moderna?
L'Estat -i jo com a constitucionalista ho tinc ben present- es legitima amb més o menys intensitat no només per la seguretat física i jurídica que proporciona i per la democràcia dels processos de creació i aplicació del Dret, sinó igualment per la seva capacitat per controlar el desordre de l'economia i dinamitzar les potencialitats socials de creació de riquesa. El que passa és que, com a tipus de manera política, el Leviatan estatal es veu cada vegada més impotent davant d'un monstre anomenat "globalització", un braç del qual és l'especulació financera mundial. Els indignats del 15-M, tan menyspreats, veuen amb absoluta claredat una cosa que els patricis orleanistes es neguen a veure. Ho va formular de la següent manera un il·lustre preindignat, el gran historiador britànic Tony Judt, recentment desaparegut: "Res és més ideològic que la proposició que tots els assumptes i polítiques, públics i privats, han d'inclinar-se davant la globalització econòmica, les seves lleis inevitables i les seves insaciables demandes". I no s'humilien davant aquestes els Estats i la Unió Europea, com testifiquen la tragicomèdia grega i les desventures dels països europeus perifèrics, entre els quals es troba Espanya? Trist paper el d'Europa, entitat supranacional a la qual no es pot regatejar l'apel·latiu de fantasma: "Ser no real -defineix el Diccionari- que algú creu veure, somiant o despert".
En fi, els indignats saben el que els economistes mercenaris de l'orleanisme fingeixen ignorar: que necessitem més i no menys acció reguladora dels poders públics sobre l'economia. El liberalisme econòmic és un mite criminal per la seva desentesa dels problemes de l'home i el seu culte al darwinisme social.
