Temps de fugir de coipús, bicicletes i altres invasors a Girona

Nou trenta del matí. Un grup de visitants catalans arriba a Girona per veure Temps de Flors amb un mapa antic a la mà i després de donar tretze voltes en cotxes buscant un lloc on aparcar sense pagar. Si ho fessin davant de la vorera de la Casa de Cultura, ningú els hi diria res. L’únic propòsit que tenen és veure moltes flors. «He llegit al Facebook dels Mossos que deien que és una mostra única que converteix la ciutat en un immens jardí amb 137 projectes florals», indica un. Caminen pel passeig Canalejas. Han de travessar el riu Onyar. Escullen fer-ho pel pont de les Peixateries Velles. «És el d’Eiffel, de Ferro, preciós i amb bones vistes» explica un dels integrants del grup que ahir a la nit va bussejar per les xarxes per informar-se de la ciutat almenys tres cops immortal i de quatre rius - una sèquia-. En arribar però, topen amb una tanca que els impedeix el pas i un voluntari els indica que ara hi ha sentits, que han d’anar per un altre pont. Esquiven una cua de gent que vol comprar un gelat al Rocambolesc. «A l’Onyar ja no hi ha carpes, se les van carregar», continua, per demostrar la seva fam de lectura sobre les informacions que afecten la capital gironina. «Es veu que no eren d’aquí i per llei han d’exterminar tot allò no autòcton», apunta.

Acaben superant el riu pel pont de sant Agustí, on per accedir-hi hi ha unes rampes als laterals amb un cartell on s’hi pot llegir que no són «aptes» i dos nens hi rellisquen tot jugant.

Al pont hi ha més gent mirant a l’aigua que al paisatge. Què són aquelles llúdrigues amb cara de rata? Molta gent els hi fa fotos o les grava. «Quin fàstic», «hi ha cries», «escolta, que són animals eh», es va sentint mentre caminen pel pont. Al final, una persona posa ordre i explica que són coipús establerts al riu Onyar des de fa uns anys. «Però no són autòctons, són invasors. No són d’aquí i estan fent mal a la fauna i flora local», apunta. El dubte és d’on provenen. Per si de cas, millor fugir, no sigui que els hi surtin ales com la Cocollona -que algú va dir que habita per la zona- i els mosseguin. Arriben a la Rambla. Pràcticament hi ha estampides de gent entre les terrasses dels restaurants. «Sembla un documental de National Geographic d’aquells amb quilòmetres i quilòmetres de nyus i zebres en fila a Tailàndia que volen creuar el riu Mara i algun acaba devorat pels cocodrils», bromeja un. Pel mig, irromp un grup de ciclistes rabassuts que intenta avançar esquivant la gentada. «He llegit que són estrangers tots», diu un dels catalans espigats. «Més invasors?, entre rates i biciclistes... pobres gironins», replica un company. «Que aquest any s’han classificat per la Champions, eh?», replica un altre.

La llegenda dels menjaflors

Decideixen continuar fugint. Cap amunt. Que algun dels ciclistes encara els atropellarà. Pugen i pugen. Al mapa hi veuen Jardí de la Francesa i Jardins dels Alemanys. «Més estrangers?», no s’ho poden creure. Acaben a la Torre Gironella. Pugen damunt del grapat de pedres. Estan cansats.

Hora de tornar a casa. Un d’ells diu: «Al Final no hem pogut veure flors de tant fugir!. «Si diuen que no n’hi ha, que tot són ferros, plàstics i algun cactus» se sent.