Estan les coses tan malament que al discurs de Rubalcaba algun mitjà el va anomenar "lliçó professoral". No, no ho va ser. Només algú que porta molt temps sense visitar les aules pot confondre els gèneres fins a aquest punt. Ara, una lliçó professoral que es preï usa power point i se serveix de presentacions, esquemes, fotos i un fragment de pel·lícula. La intervenció de Rubalcaba va resultar un discurs polític abocat en una rara retòrica, sincera i directa, entre col·loquial i refinada, castissa sempre, i en veritat dotat ?d'una eficaç arquitectura, d'una apreciable capacitat d'anàlisi i d'una impactant claredat. Per a un observador imparcial, escoltar-lo va ser un moment excepcional de la política espanyola dels últims quinze anys. Per als militants socialistes, l'esperança que aquest gairebé milió d'espanyols que han votat en blanc es decideixin per la seva papereta. Per als líders ?populars, per contra, representa un guant que quedarà sense recollir. En realitat, no es veu a ningú de la cohort de Rajoy amb empenta per respondre. El PP ha decidit seguir la línia d'argument més senzilla, el dilema més obvi: si Rubalcaba té alguna cosa bona que proposar, que l'apliqui des del Govern; si no l'ha aplicat ja, és que no en té. Dilema obvi, i també amb un punt de veritat, però políticament equivocat.

La clau del discurs de Rubalcaba diu això: el Govern està pagant una crisi de la qual el PSOE no és l'autor intel·lectual. El Govern es va equivocar en no trencar amb la política del totxo. Com els ?espa?nyols, el Govern es va comportar com un incaut i es va endeutar. Però, en realitat, som els únics que actuem de manera responsable. El PP -ve a dir Rubalcaba- és l'autor intel·lectual de la bombolla espanyola, i si gestionés aquesta crisi faria pagar encara més dur a les classes mitjanes espanyoles haver sucumbit al cant de sirena del neoliberalisme, que el mateix PP va promoure. És més, no té una altra recepta que tornar a la bombolla. Nosaltres, per responsabilitat, hem evitat la intervenció, però amb retallades mínimes. Ara, ultimades les reformes dures, hem de buscar ?l'impossible per aconseguir les reformes possibles, el fruit de la nostra llibertat.

Aquesta és l'essència del discurs de ?diumenge. Encara que sense moment ?sublim, es pot apreciar un esquema de joc que assumeix el més bàsic: posar Espanya davant del futur. En suma, la substància del discurs de Rubalcaba és que hem de situar-nos ja en la postcrisi. Llavors les seves propostes (reforma financera, consolidació educativa, reforma laboral i reforma política) tenen sentit.

El petit problema és que ningú té el cap en la postcrisi. I ningú l'hi té perquè estem davant d'una situació que va agafant cada dia un color més lleig. L'índole d'aquesta conjuntura és de tal magnitud que no estem en condicions de mesurar-la encara. El que va venir a dir Rubalcaba és que, si sortim de la crisi, hauríem de fer reformes per assemblar-nos a Alemanya. Rajoy li va contestar que no hi ha res a inventar: n'hi ha prou que fem el que fa Alemanya per sortir de la crisi. Miro amb satisfacció que els nostres polítics s'hagin posat d'acord en una cosa tan bàsica. Ara només queda una pregunta addicional. Com fem això d'Alemanya sense ser alemanys? Doncs no podem oblidar que l'Alemanya que resisteix a la crisi es va forjar en un govern de coalició nacional el 2005. Si aquest milió de vots en blanc van a les urnes i ?agafen la papereta de Rubalcaba, que ningú no exclogui un horitzó semblant.