Ala Bisbal d'Empordà, de sobte, s'està bastint quelcom molt preat: un nou pont sobre el riu Daró. Abans de gaire fruirà la vila capital de la ceràmica d'una nova passera perquè tothom que li vagi de gust travessi a peu aquest afluent del riu Ter, de vegades ronyós d'aigua i d'altres generós. No faig cap descoberta si dic que un pont és una construcció feta per tal de salvar un obstacle imposat per la natura, però vull afegir que un pont té, a més, la validesa que li atorga una utilitat fonamental: ens fa passar d'una vora a l'altra, ens facilita anar a l'altra banda d'un riu, i ens fa als humans tenidors, mentre el trepitgem, d'un poder especial: mentre caminem, tot mirant de reüll l'esvalotada aigua que de vegades corre dessota els nostres peus, sense adonar-nos, en un ai ens sentim poderosos. És del tot curiós allò que pot fer un modest pont per tots nosaltres. Per tots aquests motius val la pena que els humans construïm ponts. La seva concreta utilitat tal vegada hem de posar-la sovint en un segon pla.

A la capital baixempordanesa hi resideix un pont de pedra antiga d'ençà del segle XVII. En aquella època llunyana es va aixecar per facilitar el trànsit de l'antic camí de Girona cap a la costa. Impregnat d'una certa heroïcitat ha suportat totes les riuades des que uns esforçats treballadors van col·locar la seva última pedra, deixant en heretatge la mestria arquitectònica dels seus dissenyadors. Aquest nou pont d'ara no sé quantes riuades ha de resistir, sobretot si fem un cop d'ull al seu pressupost: un xic més de tres-cents mil euros; ara bé, emprar-ne més per ventura fos travessar la tènue partió de l'escàndol d'esmerçar una muntanya de diners en un nou pont ara per ara prescindible, en un temps com l'actual ple de retallades en serveis sanitaris i educatius. El Pont Vell fou el primer, aquest nou pont serà el cinquè. Qui et diu que els representants municipals no volen guanyar una mena de cursa a la capital de l'Onyar? No ho crec, essent així que ens falta riu.

El Pont Vell en ser el primer fou per tal raó del tot necessari: abans no hi havia cap. El Pont Nou fou d'obligada construcció en augmentar l'amplada dels camins moderns per donar cabuda als automòbils i, àdhuc, a l'estimat tren petit, el Carrilet. Després fou el Pont dels bombers que, així com diu el nom amb el qual va ser batejat pel poble, fou emprat durant molts anys pels bombers per anar a escometre la seva rellevant missió a la vila i les seves foranies. El quart pont fou bastit quan es construí la variant petita mentre s'estava a l'espera de l'acompliment de la sempiterna promesa de la gran variant. Aquest nou pont serà el cinquè i, si hem de fer cas de la saviesa popular a l'hora de batejar els seus ponts -sempre els han posat un nom pensant en la seva utilitat-, em temo que aquest nou pont restarà sense nom. A un pont pensat sense cap, més aviat pensat per quedar bé, haurem de cercar-li, tal vegada, una utilitat no pas material ni mundanal, sinó espiritual, essent així que recomano als seus bastidors que el pintin de color verd, que és el color de l'esperança. Tal volta sigui aquest un pont que en travessar-lo tan sols per plaer ens portarà, de sobte, a l'altra banda d'una crisi inesgotable i ferotge. Tal volta sigui aquest un pont que ens ajudi a fer realitat un somni: el canviar, tot passejant amb serenitat, el nostre estat d'ànim col·lectiu, essent així que aquest nou pont de ben segur tindrà la immensa utilitat, si més no, de fer-nos superar aquesta perllongada crisi. Tant de bo!