Les eleccions espanyoles sempre agafen a contrapeu els partits catalans. No són les seves i sovint no saben com plantejar-se-les, per bé que la majoria dels polítics de les diferents formacions encara no se n'hagin adonat. El fet és que, si tinguessin en compte tot el que ha succeït en els darrers trenta anys, arribarien a la conclusió que a Madrid no hi han fet res de profitós per als qui representaven. Alguns, els socialistes, han votat lleis que ens perjudicaven i alguns altres, els convergents, han fet suport a governs, amb la trista finalitat d'evitar les pitjors garrotades, tot esperant alguna almoina. La resta han fet, més aviat, el trist paper de comparses. Tots plegats, han manifestat alegrois de suposats traspassos que no han estat més que enredades. Per tant, fóra raonable que els partits catalans es plantegessin què és el que van a fer a Madrid, quin és el seu paper en unes cambres en què sempre són minoria. En definitiva, haurien de tenir un projecte i una estratègia, elaborats a partir de la responsabilitat que han adquirit de servir, més enllà del seu partit, a la gent que els ha votat. Però encara més, enfront de les pròximes eleccions, crec que el conjunt de les forces que se senten responsables haurien de confeccionar un projecte comú perquè els problemes afecten tots els ciutadans: rics i pobres, joves i vells, catalans vells i nouvinguts. Malauradament, estem molt lluny d'aconseguir uns plantejaments unitaris per molt que el País els necessiti.
Convergència i Unió, malgrat el desgast inevitable que representa implantar unes retallades que són força impopulars, però obligades, a causa dels diners que reben del govern central, sembla que té unes bones perspectives d'augmentar la seva representació. Fins ara, la preparació de les eleccions apareixia com d'allò més plàcida; figurava que Duran Lleida controlava el panorama com a cap de llista indiscutible. Això representava que el seu grup parlamentari estaria disposat a donar suport al partit que ho necessités, que en aquest cas previsiblement seria el PP sempre que no guanyés per majoria absoluta. A canvi de fer el bon noi, obtindria alguna engruna que no ens permetria sortir de la complicada situació actual.
Però algunes coses han canviat a la coalició des de l'etapa anterior de govern. L'ànima sobiranista de Convergència ha guanyat molts punts i es vol fer notar proposant l'Oriol Pujol com a segon de la llista, amb un clar intent de marcar de prop en Duran Lleida i de contrarestar la seva tebior en aquest aspecte. No cal dir que el dirigent d'Unió no vol de cap manera el cadell pujolià, car el considera un esbojarrat independentista. Però, seria raonable que entengués que la situació actual fa que no sigui prudent de continuar realitzant la política dels anys 80 i 90. En aquesta situació, el President haurà de decidir si, escoltant el partit, situa l'Oriol Pujol com a segon de la llista, enfrontant-se amb Unió, o bé si vol que les coses continuïn com ara amb en Pere Macias.
Després de eleccions, guanyi qui guanyi a Espanya, a l'Artur Mas i a Convergència se li presentarà un problema que el situarà en una posició de caixa o faixa. Crec que es pot afirmar que el govern que hi haurà a Madrid no cedirà en les qüestions econòmiques cabdals i que, del pacte fiscal, que ha estat el nucli del programa electoral convergent, no en voldrà ni sentir a parlar. Suposo que Mas ja deu tenir prevista la magra situació apuntada i que deu haver dibuixat una estratègia per superar l'atzucac. Potser pensa que se'n podrà sortir argumentant que primer cal resoldre l'angoixant problema de la crisi econòmica, però és difícil persuadir la concurrència perquè els dèficits i les retallades precisament es deuen al mal finançament que pateix la Generalitat. Això fa que crisi econòmica i relacions amb Madrid estiguin estretament relacionades. Em costa de creure que, amb l'experiència política que té acumulada, no hagi arribat a la conclusió inevitable que Madrid mai no acceptarà que Catalunya s'autogoverni de veritat i disposi del volum de recursos que necessita.
El cas d'Esquerra Republicana també es presenta molt compromès. Els republicans es troben en una davallada que, si no l'aturen, els conduirà a ser un partit marginal i no el pal de paller de l'independentisme, tal com s'apuntava fa nou o deu anys. La possible renovació que pot representar la direcció d'Oriol Junqueras, hauria d'anar acompanyada per un home de la seva confiança que encapçalés la llista per a les eleccions espanyoles. Però tot això depèn d'unes votacions internes. Sembla que Alfred Bosch seria el preferit pels qui defensen la tendència reformadora. Es tracta d'un polític que ha guanyat pes i prestigi arran de la consulta per a la independència que se celebrà a Barcelona amb un èxit notable, tenint en compte les circumstàncies i que pot representar d'una manera clara i neta la dimensió independentista del partit. A més, al seu entorn podria aplegar altres formacions independentistes minoritàries. Però té un rival perillós, atès que, de manera sorprenent, en Joan Ridao aspira a mantenir-se com a cap de llista. Dic sorprenent perquè, després de la davallada catastròfica que va experimentar el partit les darreres eleccions, crec que la lògica política imperant en les democràcies l'hauria d'haver portat a no seguir optant a la responsabilitat que tenia fins ara. Segueixo estant sorprès que en Joan Ridao hagi obtingut els avals necessaris per poder optar a ser cap de llista. Això vol dir que hi ha una bona part dels quadres del partit que estan a la lluna i que encara no s'han adonat que atorgar preferència a l'eix dreta-esquerra i pactar amb el PSC els ha portat al desastre; encara no s'han adonat del fet evident que els electors ja tenen les antiquades opcions de dretes i d'esquerres per votar. També sembla que tampoc s'hagin adonar que molts ciutadans troben a faltar una moderna opció republicana renovada i nítidament independentista. El temps ens dirà si el vell partit republicà sap reaccionar a temps.
El panorama dels socialistes, salvant les distàncies, és tan confús com el del partit republicà. El segon tripartit ha acabat amb un balanç negatiu i amb el fracàs del seu líder José Montilla. Actualment, ningú no coneix quin és el projecte polític que tenen, ni quin serà l'equip que dirigirà el partit. Les úniques accions que fan van destinades a fer una oposició, fora de lloc en les circumstàncies actuals, obligant al Govern a aprovar els pressupostos gràcies a l'abstenció dels populars. Després aprofiten l'ocasió per destacar la suposada condició de la coalició que governa. Tot això amanit amb manifestacions fora de lloc de personatges com Dani Fernández i els habituals comentaris absurds de Joan Ferran. Jo diria que aquest darrer no ha fet en tota la seva trajectòria unes manifestacions amb un mínim de racionalitat.
Un dels grans problemes que ha de resoldre aquest partit és el de decidir si és una simple federació del PSOE o bé si li resta alguna cosa de l'ànima catalana que tenien Joan Raventós i Josep Pallach. En les pròximes eleccions sembla que la cap de llista serà l'actual ministra de defensa Carme Chacón, però aquest fet no indica que, necessàriament, la balança s'hagi decantat cap al cantó del PSOE.
Veurem què passa en els propers mesos, però, insisteixo, el problema principal rau a resoldre la qüestió de què fan i de què han de fer els diputats catalans a Madrid.
