Un exemple ajuda a entendre l'humiliant submissió de la vida política a l'econòmica: si els mercats volen, un president de govern, com ara l'espanyol, pràcticament es queda sense vacances. I també un líder de l'oposició mínimament sensat. La demostració no admet discussió. El mateix dia que José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar la data de les properes eleccions, les agències de ràting començaven l'ofensiva d'estiu. Malgrat que hi ha unes 160 firmes d'aquest tipus en un centenar de països, Moody's, Standard & Poor's i Fitch acaparen el 90% del negoci de qualificació de riscos. No importa que s'equivoquessin amb la fallida d'Enron als Estats Units o amb la bombolla de les hipoteques subprime. L'opinió dels seus tècnics (sí, l'opinió, res més) continua tenint un paper determinant a l'hora de fixar la qualitat dels recursos de les entitats. Ells, i no pas els estats, donen confiança als inversors. Les agències estan exposades al mateix control que qualsevol altra companyia. Amb una diferència, però, ja que són jutge i part. El principal accionista de Moody's és l'empresari Warren Buffet. No té cap interès en aquest joc el tercer home més ric del món?
