Dissabte passat es produí el traspàs del doctor Heribert Barrera, i remarco la seva condició de doctor en química perquè és una dimensió de la seva personalitat que crec que és rellevant si volem entendre alguns aspectes importants de la seva trajectòria com a polític. Tothom ha remarcat, i amb raó, que ha estat un home honest i que ha dedicat tota la seva activitat pública al servei de Catalunya. Ho ha fet a exili, a la clandestinitat i també ocupant la segona magistratura més alta de Catalunya. Jo voldria suggerir que la seva rectitud, la seva trajectòria seguint una línia marcada per tot el que ell era i en el que creia, sense mai no traspassar-la, s'ha degut probablement, si més no en part, a la seva formació científica. Més enllà de l'honestedat personal que sens dubte tenia, l'exercici del raonament exacte, el contrast sistemàtic amb la realitat, que són condició indispensable del mètode científic, han tingut influència en el seu recorregut pel molt difícil camí de la política. El doctor Barrera ha servit Catalunya des de la seva fidelitat a un partit republicà i ho ha fet amb la mateixa pulcritud que presidia la seva feina de recerca al laboratori.
El doctor Barrera és un dels darrers polítics d'una altra època, en què tots representaven en públic el que eren: els perversos que mostraven sense embuts la seva perversió, els mediocres que es movien entre mentides i mitges veritats, els visionaris que aspiraven a un futur millor encara que fos irrealitzable. Una època en què encara es podia fer política perquè les posicions d'uns i altres eren clares; en què el sistema polític feia de mitjancer entre els diversos sectors del país i tenia prou força com per controlar el sistema econòmic. Però aquesta època s'ha acabat i la política s'ha anat buidant de contingut i ens enfarfega amb un soroll mediàtic que no ens deixa pensar. Una de les conseqüències més remarcables de la decadència de la política, si entenem per política la discussió lliure sobre el que és més convenient per al conjunt de la societat, la trobarem en el tancament del debat i la seva substitució per iniciatives estratègiques. Efectivament, les manifestacions que fan els representants dels governs i de les oposicions, els dirigents dels partits, en definitiva tot l'espectre de persones amb notorietat pública, han deixat de construir argumentacions a favor o en contra del que cal fer i han dedicat els seus millors esforços a realitzar propaganda de baix nivell.
Durant la dècada de 1970 van arribar a Europa uns mals aires provinents dels Estats Units: es tracta del màrqueting polític. Unes pràctiques molt perfeccionades, que allà ja feia força anys que funcionaven. Fins a aquella època, les campanyes electorals i, en general, les decisions que feien públiques les diferents formacions polítiques, es portaven a terme partint de les diferents ideologies que cadascuna d'elles defensava i que es corresponien als interessos de sectors determinats de la societat. Per simplificar, els partits d'esquerres procuraven, amb més o menys fortuna, emparar les aspiracions de millora de les classes populars i els conservadors feien el mateix a favor dels sectors privilegiats de la societat. Tot això es traslluïa en una publicitat política basada en les diferents ideologies en litigi. Les coses funcionaven així fins que, a partir dels anys indicats, també a Europa es van fer hegemòniques les pràctiques comunicatives manllevades de la publicitat comercial i dels estudis de mercat. Des de llavors, els governs, els diferents òrgans de l'administració i els partits polítics van contractar els serveis dels especialistes en màrqueting polític.
Aquests especialistes van convèncer els polítics de què la veritat o la mentida no eren significatius en la comunicació pública sinó que l'important era dir allò que els electors, tractats com a compradors, estaven disposats a acceptar. S'havia de ser pragmàtic i arribar a la conclusió que calia substituir l'argumentació ideològica per discursos de contingut estratègic. El resultat final ha estat que a Europa les coses han acabat funcionant com ho fan a l'altra banda de l'Atlàntic. Els especialistes en màrqueting plantegen les campanyes de comunicació d'una manera semblant a la caricatura que faré a continuació: "Vostès només diran en públic allò que nosaltres, els especialistes, els fem dir, després facin el que vulguin, actuïn de la manera com els sembli convenient". Això ha provocat un abisme entre el que es diu, en les campanyes electorals, per exemple, i el que després es fa des del govern o l'oposició. En un espai social per a la comunicació pública de caire propagandístic, la veritat o la mentida no compten perquè tot es mou en l'univers de la conveniència.
Doncs bé, tota aquesta línia de discurs estratègic que domina la comunicació pública també a casa nostra, és la que mai no seguí el doctor Barrera, perquè ell sempre ha estat fidel a la seva ideologia: la vindicació d'un ideal de democràcia republicana a favor dels ciutadans de Catalunya. I aquesta ideologia la va defensar a peu i a cavall encara que molestés a molts de l'entorn polític català, que es mostren interessadament com a més o menys catalanistes, quan el que en realitat fan és servir els interessos dels seus amos de Madrid. Ara rebrà moltes comentaris elogiosos de la seva figura, però el que mostra la malaltia que pateix la vida política del nostre País són les crítiques que va rebre mentre va fer política activa o després quan es manifestava sobre els temes d'actualitat, perquè els seus diagnòstics i les seves crítiques eren punyents. Recordo que una vegada el president Pujol va reconèixer públicament que sovint les opinions del republicà Barrera el van colpir i el van fer pensar.
La mort del doctor Barrera i el record de la seva figura ens haurien de servir per fer-nos reflexionar seriosament sobre què és el que convé al nostre país, en el moment actual, quan ens juguem el futur.
