Abans de començar a retallar

Retallar la política és una qüestió imprescindible. És absolutament inassumible per a un país com el nostre -i per a qualsevol altre que no s'hagi tornat foll- mantenir sis administracions diferents: els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, la Generalitat, el Govern de l'Estat i la Comunitat Europea. Això vol dir regidors i alcaldes, consellers, diputats, parlamentaris, congressistes i senadors, i diputats d'Europa. Que alhora vol dir: assessors (fins a 23, a la Diputació de Girona), gestors, gerents, tècnics, funcionaris, contractats i altres, tot multiplicat per 6. Que a la vegada vol dir: edificis i oficines, dietes, cotxes oficials i despeses diverses, tot multiplicat per 6, també. Només a Girona, han fet obres o han estrenat seu en els darrers anys: la Diputació, la Generalitat (nova seu), l'Ajuntament, el Consell Comarcal (nova seu) i la Subdelegació del Govern (nova seu).

Ara mateix, es podria, per exemple, fer desaparèixer el Senat i ningú no ho notaria, ni cap ciutadà quedaria desatès de res. I en canvi s'estalviarien uns quants milions. Es podria prescindir dels Consells Comarcals, i de debò que ben aviat es podrien cobrir els serveis que fan des dels municipis o la Generalitat. I es podrien suprimir les diputacions. Per completar-ho, es podrien mancomunar pobles petits i mitjans per optimitzar recursos, per compartir serveis i per estalviar. Bé saben els partits polítics que no són propostes a la babalà, perquè ells mateixos en un o altre moment s'ho han plantejat i ho han fet públic. Reduir a la meitat les administracions permetria tirar endavant el nou Trueta, tornar a la xarxa assistencial d'abans de la crisi, atendre els col·lectius més vulnerables, no reduir el nombre de mestres i professors que atenen els alumnes a les escoles i instituts...

Dissortadament (per als ciutadans), "les institucions que podrien suprimir-se però que no es volen suprimir" són interessants fonts de finançament indirecte dels partits, dels acòlits i dels saludats; són aparcaments de polítics i tècnics... I això té un valor incalculable en la lògica i l'estratègia dels partits polítics que ens ha tocat patir. D'aquí justament que en moments de crisi galopant com els actuals, els polítics no mirin cap a dins, cap a les pròpies institucions que han creat i que ells ocupen còmodament però que en absolut serveixen per resoldre els autèntics problemes de la gent; d'aquí que mirin, amb les tisores a la mà, cap a fora, cap als ciutadans. I, cal afegir-hi, no pas cap a tots els ciutadans: bàsicament, apunten amb les tisores als desocupats (retallada de prestacions); assalariats (precarització laboral, flexibilitat del mercat), als funcionaris (rebaixa de salaris i augment d'hores de treball), i als ciutadans més dèbils (regulació al detall de tot allò que els afecta)... França ha apujat els impostos als rics. A Espanya, diuen que "encara no es donen les condicions", que és el mateix que dir "no tenim nassos de fer-ho". A Catalunya, CiU fins i tot els els ha rebaixat!

Abans de començar a retallar serveis que afecten drets fonamentals de tothom (educació, sanitat, treball), cal aturar el tren desbocat del diner negre i del frau a Hisenda. Fa massa anys que aquest país té un filó d'economia submergida que s'alimenta de la gasiveria d'uns i altres, que crea competència deslleial amb empreses que paguen els seus impostos i els seus treballadors, que conviu impunement amb les factures i la comptabilitat oficial. Diner negre en negocis de compra-venda d'immobles; diner fosc de treballs ordinaris i extraordinaris; diner brut de la droga. És tan greu que 30 anys de democràcia no hagin pogut acabar amb aquesta corrupció que fins i tot costa d'escriure una frase sobre el comportament dels polítics que no sigui excessivament ofensiva.

La salut, l'assistència a les persones malaltes, desvalgudes o grans, l'atenció mèdica urgent i de qualitat, l'atenció hospitalària digna, el servei puntual i eficaç d'ambulàncies..., ni es negocien, ni poden entrar en els plans per retallar despeses. Retallar en sanitat és retallar en salut de les persones. Que algú es pensi que fins ara les coses anaven folgades perquè eren temps de bonança i que es poden passar les tisores impunement és preocupant perquè o vol dir que no sap de què van les coses o que és posseïdor d'un cinisme patològic. Les cues d'espera per operacions i visites, les deficiències en alguns serveis, la manca d'algunes especialitats o la nul·la cobertura d'altres són rèmores que s'arrosseguen des de fa temps. Retallar-les encara més és convertir alguns serveis en beneficència del segle XIX.

Amb l'educació no s'hi juga. No només perquè és un dret fonamental, sinó perquè un país que escatima en inversió educativa ho acaba pagant en convivència, en expectatives de futur, en possibilitats de feina per als seus ciutadans. Per garantir el principi constitucional de la igualtat d'oportunitats és imprescindible a més que tot el procés educatiu sigui gratuït. Des de la infància a l'adolescència. Pensar-se que fins avui les escoles anaven sobrades de personal i recursos i que es poden passar les tisores sense que no passi res és una indignitat. Cada any a les escoles i als instituts, en anys de vaques grasses, s'hi han trobat a faltar recursos per atendre correctament la mainada, per donar a tothom les mateixes atencions i les mateixes oportunitats en la vida. Veure avui com la classe política es posa d'acord a retallar allò que és substancial als ciutadans; veure-ho sabent de quina manera ells solets s'han arreglat el seu pati, de quina manera viuen, s'agrupen i es protegeixen, provoca basques i fa fàstic.