Avui, després de dies intensos de teatre, per fi he trobat la tranquil·litat i la força per fer una caminada pel camp a mitja tarda. Visc a pagès i la visió de la meva natura propera convidava a la calma i la reflexió. Ja porto més de cinc anys de passejades pels paratges de Sant Esteve de Guialbes i encara no m'he cansat de respirar aquest aire net i de gaudir d'aquestes postes de sol tan canviants. Davant meu, sobre el quadre estàtic del paisatge, salten i joguinegen els tres gossos de la casa. Tots han estat recollits, tots tenen la seva història, però avui m'agradaria explicar la de la Cloe, la meva llebrer femella, perquè al darrere de la seva adopció no només hi ha la resurrecció de la seva dignitat com a ésser viu, sinó que hi trobem la tasca generosa i desinteressada de centenars de voluntaris que dediquen el seu temps i el seu patrimoni a bescanviar, dins el mon caní, presents tràgics per futurs esperançadors.
La Cloe va arribar des d'Extremadura a casa fa bastant de temps: esporuguida, amb una recent operació a la pota i amb l'autoestima totalment desintegrada. Escoltava la veu d'un home i quedava paralitzada. En algun racó del seu cervell maltractat, el so greu d'una veu masculina la transportava als pitjors malsons que un gos inútil per a la caça pot patir per part d'un explotador miserable i sense sentiments. La recuperació de la seva confiança amb l'espècie humana ha estat llarga i laboriosa. Fins i tot crec que les seqüeles són més grans que els avenços aconseguits. Resta tot el dia tranquil·la, sense ànim de molestar, al meu costat, mirant-me sempre de cua d'ull, acompanyant-me amb el seu silenci sobre el meu silenci. Crec que tot el que li podíem donar ja li hem donat.
Ara fa una estona, quan la veia córrer feliç pel camp, he pensat en la gent que estima els animals i que ho donaria tot per ells. He pensat en la meva amiga Esther i tot el seu gran equip de Galgos 112, una ONG de Sant Feliu de Guíxols, que sense cap mena d'ajuda oficial es desviuen per arrencar del terror, l'abandonament i del maltracte aquesta raça de gossos, donant-los una segona oportunitat en aquesta vida en la qual els humans ens hem erigit com a jutge i part. Coordinats amb molts punts de l'Estat espanyol, fan una feina que es mereixeria molta més atenció. Reclamen més socis voluntaris per poder crear aquestes cases d'acollida, molt necessàries, com a pas previ a l'adopció fina.
Tornant del passeig, la Cloe m'ha demanat amb la mirada que els escrivís aquest article i jo, un humil servidor al servei d'aquesta vella dama canina, he acomplert el seu desig. Acostin-se a Galgos 112 a través d'Internet. Col·laborin amb ells. Qualsevol aportació serà benvinguda. La Cloe m'està mirant. Crec que vol dir: moltes gràcies!
