Els israelians i els palestins estan en una guerra continuada des que es fundà l'Estat d'Israel l'any 1947 i les Nacions Unides van determinar una partició del territori. Ni una cosa li l'altra no va ser acceptada pel món àrab. Des de llavors, s'han desencadenar un seguit de conflictes que han fet decantar les opinions i les accions dels governs i ciutadans de tot el món. Crec que si es vol tenir una opinió fonamentada sobre aquest complicat i llastimós problema, cal tenir en compte, encara que sigui molt per sobre, els fets històrics fonamentals de la qüestió.
L'anomenat "problema palestí" prové d'un altra problema que és el de l'antijudaisme que històricament hi ha hagut a Europa. Es tracta d'uns sentiments i d'unes ideologies perverses que van culminar amb el que va ser el monstruós genocidi que van perpetrar els assassins nazis, d'ençà de la seva pujada al poder a Alemanya i que va culminar durant la II Guerra Mundial. Per tant, el problema jueu ho és en realitat d'Europa, perquè els jueus eren ciutadans europeus igual que els llatins germànics o nòrdics. El fet és que molts dels supervivents de la gran tragèdia van emigrar cap a Palestina, on ja feia uns anys que s'hi havien fundat colònies jueves. Per als sionistes, aquelles terres constituïen la Pàtria mítica de la qual, els seus suposats avantpassat, havien hagut d'emigrar feia dos mil anys. La veritat, però, és que els palestins actuals són els descendents de la població d'aquella regió que no van emigrar, que va ser cristianitzada i després islamitzada.
A part d'altres motivacions de caire estratègic que segurament jugarien el seu paper, els països que van guanyar la guerra van creure que havien de crear un estat que fos la pàtria de tota aquella munió de desplaçats que constituïen els jueus que van fugir cap a Palestina. Així les Nacions Unides l'any 1947 van acordar fer una partició del territori entre els israelians i els palestins, amb la ciutat de Jerusalem sota el control de l'Organisme internacional. Però els països àrabs no van acceptar aquesta resolució i la cosa derivà en una guerra guanyada pels israelians. Des d'aleshores, hi ha hagut unes altres guerres, en les quals han intervingut molts dels països àrabs de la zona, així com una violència continuada entre palestins i israelians. La confrontació és molt desigual, car l'Estat d'Israel és una potència militar considerable i, a més, s'ha convertit en el millor aliat de la zona de les països occidentals i, principalment, dels Estats Units. Aquests fets han permès que els israelians obtinguessin el control de territoris que, segons els mandat de l'ONU, corresponien als palestins. Per tal de resoldre el conflicte que, amb els seus alts i baixos, sempre ha estat viu, s'han assajat diverses converses de pau que sempre han fracassat. Les causes han estat els esclats de violència iniciats pels palestins i les consegüents represàlies de l'altra part. Un motiu que, d'una manera constant, ha mantingut la confrontació ha estat la creació de nous assentament de colons israelians en territoris que teòricament corresponen als palestins.
Aquest problema, que ja fa més de seixanta anys que dura, ha guanyat actualitat perquè el president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmoud Abbas, ha decidit tirar pel dret presentant la candidatura de Palestina per ser membre de les Nacions Unides. Si s'arribés a votar la seva demanda, sembla que no hi ha dubte que seria aprovada per una àmplia majoria. Però això no passarà perquè el president dels Estats Units ha afirmat que utilitzaria el dret al veto que té aquest país com a membre permanent del Consell de Seguretat. Obama ha reiterat els seu compromís amb Israel i ha afirmat que la solució només pot venir a través de les negociacions que facin israelians i palestins i no pas per la intervenció de l'ONU. La posició contundent d'Obama en contra de la iniciativa palestina contrasta amb les afirmacions que va fer fa un any, més aviat favorables a l'entrada de Palestina com a membre del màxim òrgan internacional. Aquest canvi de posició potser tindrà a veure amb el panorama poc favorable que té al davant el president per tal d'aconseguir la seva reelecció. Tots sabem la importància del grup de pressió jueu als Estats Units que sempre ha promogut una política favorable a l'Estat d'Israel. A causa de tot això, es pot pensar que als Republicans els interessa no contrariar els interessos d'aquest poderós grup de pressió i mantenir la posició que el seu país ha mantingut, des del 1947. És prou conegut que, d'ençà de la creació de l'Estat d'Israel, els Estats Units li han atorgat un suport inqüestionable. Li han proporcionat directament o li han deixat tenir tota mena d'armes, fins i tot, es diu que, incloses les nuclears. L'Orient Pròxim és una zona molt complicada i l'Estat israelià ha actuat com un fidel aliat d'Occident. En realitat ha fet la feina de guardià de la zona, sempre que ha pogut, i les potències occidentals li ho han pagat a través del seu suport.
Pel seu cantó, el president francès Nicolas Sarkozy, que normalment ha estat al costat de la política exterior nord-americana, ha reconegut que Occident ha fracassat en la tasca de fer de mitjancer en el dolorós conflicte del Pròxim Orient i proposa reconèixer la nació Palestina com a membre observador de l'òrgan internacional. Això permetria que l'ens encara no estatal obtingués un cert reconeixement. Cal recordar que aquest estatus és el que actualment gaudeix el Vaticà. Una tal estratègia és factible atès que, encara que els Estats Units emetés un veto al Consell de Seguretat, en l'Assemblea General hi ha una gran majoria de representants que estarien disposats a aprovar la proposta.
Si ens mirem tota aquesta qüestió amb un mínim d'objectivitat, ens resultarà innegable que els israelians, que comptaven el suport dels països occidentals, han comès una gran injustícia en el tracte que han donat al poble palestí. Centenars de milers de persones han estat expulsades o han hagut de marxar de les seves llars i viuen de precari en els països de la zona. Fins ara, en les diverses negociacions que s'han encetat sense cap mena de resultat, els israelians s'han negat rotundament al retorn dels refugiats. És de suposar que han considerat que un augment de la majoria de la població palestina faria més evidents els abusos a què ha estat objecte aquesta comunitat, i aquí cal recordar, una altra volta, que els membres que la formen, constitueixen la població històrica de la zona.
No pot ser que els nou vinguts, europeus que fugien dels horrors a què havien estat sotmesos, tractin de forma denigrant la població ancestral del territori; no pot ser que existeixi l'Estat d'Israel que, tret dels països àrabs, gaudeix de tots els reconeixements internacionals i que, pel contrari, fins ara, no hagi pogut crear-se un Estat palestí equivalent; finalment, no pot ser que l'Estat d'Israel, que es pot dir que ha incomplert moltes de les resolucions de l'ONU, en sigui membre amb tots els drets, encara que, pel que es veu, sense haver de complir els deures.
En tot aquest problema jo trobo a faltar una posició més clara dels països europeus. La Unió Europea hauria de tenir una política exterior pròpia que li permetés intervenir amb contundència en aquest conflicte i en molts d'altres. Tots els ciutadans europeus i els seus governants haurien de reconèixer que són plenament responsables de l'origen d'aquesta situació. Si no hagués existit un antijudaisme irracional, ara, el conflicte que ens ocupa, no s'hauria originat.
