L'escaiença del centenari del naixement de Josep M. de Sagarra em renova el record de la seva visita a Montserrat, el 1954. Jo era tot just postulant: no arribava a novici, però recordo perfectament que el P. Abat Escarré el va invitar a recitar davant de tota la comunitat, al lloc que anomenem sala gòtica, alguna de les seves poesies. Sagarra va demanar un exemplar del seu Poema de Montserrat, que havia publicat feia quatre anys, i va cercar la pàgina de la visita de l'abat Oliba. Tot i tenir una veu rogallosa, declamava meravellosament, tant més si era poesia seva, i ens va delectar amb el seu relat de com l'abat Oliba s'extasia davant la sagrada imatge i decideix fundar ací un monestir que li doni culte. Llàstima que la imatge que l'abat Oliba va contemplar no era la que nosaltres venerem. Ell havia fundat el monestir cap al 1025 (s'acosta el mil·lenari!), mentre que la imatge de la Moreneta és de dos segles més tard, de finals del segle XII o més aviat 7de principis del XIII. El fet és que la nova imatge era tan bonica, suggestiva i misteriosa que va fer disparar la devoció al santuari i la va escampar no sols per Catalunya sinó per tota la Corona d'Aragó, i més endavant per Espanya i tot el seu imperi, fins a l'Amèrica. És prou sabut que el primer missioner d'Amèrica, Fra Bernat Boïl, havia estat ermità a Montserrat, encara que no era monjo benedictí sinó frare de sant Francesc de Paula. Va acompanyar Colom en el seu segon viatge, nomenat pel Papa Alexandre VI (el famós Papa Borja!) Delegat Apostòlic per al nou món que s'acabava de trobar, i per això van donar a una de les illes aleshores descobertes el nom de Montserrat, que encara conserva. De vegades surt als mitjans de comunicació, perquè té un volcà que de tant en tant entra en erupció.

El manuscrit original del Poema de Montserrat, que es conserva a la nostra biblioteca, és ple d'esmenes, cosa que desmenteix la dita que li atribueixen que feia els versos a raig (per dir-ho finament). Però a més de les correccions de l'autor n'hi va haver alguna de la censura, o l'autocensura. La versió publicada té ara un inici que no s'entén gaire què vol dir: "Avui que una ventada impenitent / encongeix el perfum de la ginesta...". Però el text original de Sagarra, amb una al·lusió evident als temps difícils que aleshores Catalunya travessava, deia: "Avui que una ventada de ponent / assassina el perfum de la ginesta...". Que ho tinguin ben present els que posen en dubte la fidelitat de Sagarra a Catalunya.