Cada vegada que la nostra autèntica presidenta, la señora Merkel, parla d'injectar més diners a la banca, el món de la pasta es desfà en orgasmes, pugen les borses i remunta l'euro. Dos-cents, quatre-cents, sis-cents mil milions per ajudar els infortunats bancs a superar els seus mals tràngols. El mercat es torna boig de goig, com quan els governs treuen la tisora demanant més sacrificis als qui ja vivien habitualment sacrificats. Hi ha un punt de sadisme en aquesta maleïda dinàmica que recorda les endolades "tacañonas" de l'"Un, dos, tres". Per aquí i per allà, s'aplaudeixen rebaixes que a penes representen res en el conjunt dels deutes sobirans. Els insaciables mercats ja no es conformen amb retallades més o menys raonables, així que els governants es disposen a esprémer innecessàriament el personal per resultar finalment creïbles davant els seus prestamistes.
Per més que la comptabilitat pressupostària justifiqui el disbarat, deixar algunes aules sense professors o carregar-se un parell de torns en els hospitales públics no soluciona res. Però el monstre dels mercats va de banquet en banquet. I a més de les rebaixes nostres de cada dia, la bèstia mana mantenir ben lubricada la voluntat de seguir retallant. Fins quan? Ningú no ho sap. S'anuncien xifres de vertigen per seguir "ajudant" els bancs, al temps que es regategen uns pocs euros a l'hora de calcular subsidis i pensions impresentables. Si els autors de tant forat bancari segueixen en llibertat i en molts casos amb els seus bonus i jubilacions estupendíssims, cabria esperar que la mateixa magnanimitat es practiqui quan el personal sense recursos assalti algun supermercat, o pugi al metro sense pagar. Amb una petita part del molt que els mercats han xuclat aquests mesos manipulant les primes de risc, autèntiques filles de puta, més que familiars cosines, es podria alleujar l'angoixa de milions de persones.
L'estat del benestar es va dissolent a poc a pocs en hospitals i col·legis, per posar dos exemples ben populars, i cada vegada que un polític ho pren per bandera és per posar-se a tremolar. Que es parli tant del tema és senyal que l'assumpte està fatal. No em va gens el rol de columnista solidari amb totes les causes de l'orbe. Abans em donaria per creure en la mare de Déu de Fàtima que en la bondat humana. El món no mereixia haver estat inventat, i caldria maleir aquella primera cèl·lula o com se la denomini a partir de la qual es va originar la peripècia absurda d'aquest petit planeta, a penes una volva de pols en la immensitat del Cosmos. Però és un insult a la raó, i una ofensa a l'estètica i a les bones formes, que els milions es desembutxaquin amb tanta lleugeresa quan es parla de bancs i els euros es mesurin amb els dits d'una mà a l'hora de socórrer els més desafavorits. No es tracta de predicar la lluita de classes, Déu em deslliuri, només de posar una mica de sentit comú. Que no es queixin després, els senyors de les finances, quan la gent es llanci al carrer perquè ja no puguin ni matar la fam amb les telenovel·les de La 1, perquè els hauran tallat la llum.
En lloc d'escollir entre Marianos i Rubalcabas, aplicats intermediaris de la Merkel de torn, hauríem de poder votar directament a les eleccions alemanyes, i convertir els estats europeus en simples autonomies i les autonomies actuals, allà on n'hi hagi, en organismes provincials. Con a president, la Merkel que toqui, i amb el seu delegat del govern a Espanya, n'hi ha prou i de sobres. Si la política no serveix per plantar cara als mercats, i restablir els equilibris a favor dels més febles, caldrà preguntar-se si convé seguir enrolats en aquesta ficció o deixar que tot esclati definitivament, confiant que la pròxima recomposició del món resulti una mica millor.
