Bromista i un punt xiroi, l'expresident del Congrés Gregorio Peces-Barba es va preguntar l'altre dia si a Espanya no li hauria anat millor apropiant-se dels portuguesos en lloc de "quedar-se" amb els catalans, que tant atabalen. Diu que ho va dir en broma, però no cal recórrer ni tan sols a Freud per saber fins a quin punt els acudits són una expressió soterrada de l'inconscient. Les bromes de Peces-Barba en l'escenari -gens festiu- d'un congrés de l'advocacia recorden efectivament un d'aquells acudits que solen començar amb la frase: "Això era un portuguès, un francès i un espanyol", perquè sempre en malparats dos d'aquests tres.
L'acudit no va fer gaire gràcia als catalans, que últimament estan molt susceptibles, segons l'opinió de l'autor. Prova d'això és que es piquen quan a tot un redactor de la Constitució espanyola li ve de gust al·ludir entre hi-hís i ha-hàs les moltes vegades que va caldre "bombardejar Barcelona", encara que Peces-Barba cregui que en aquesta ocasió no farà falta recórrer a tan dràstic mètode de cohesió nacional. Lluny de riure-li aquest divertit acudit, els advocats catalans van abandonar la sala del congrés. Hi ha gent que no sap aguantar una broma.
Si l'acudit fa aflorar elements reprimits de l'inconscient, com suposava Freud, el que Peces-Barba hauria fet sortit és una vella i potser estesa concepció d'Espanya. La que imagina aquest país com una espècie d'ens abstracte que es construeix a força de "quedar-se" amb uns territoris i "deixar-ne" d'altres, segons la delatora expressió utilitzada per l'expresident del Congrés. Tan bons com surten els portuguesos, potser ens vam equivocar en carregar amb els catalans, va venir a dir l'involuntari humorista amb aquest sentit agropecuari de l'Estat que des de sempre ha caracteritzat el nacionalisme espanyol.
Estranya una mica que una nació pugui construir-se contra els seus propis nacionals, però pel que sembla és el que hi ha. La sorprenent conseqüència d'aquesta actitud és que un acaba per considerar estrangers els seus compatriotes, de la manera com ho ha fet -sense voler-ho- el catedràtic Peces-Barba en equiparar catalans i portuguesos.
Víctima d'un inesperat arravatament independentista, aquest pare de la Constitució s'ha apuntat a la teoria que Catalunya és un país amb el qual Espanya "es va quedar", tal com sostenen els nacionalistes catalans. L'estrany, si de cas, és que aquests últims hagin protestat per una boutade que en realitat ve a ratificar els seus tradicionals postulats.
Antifranquista militant dels que en temps de Franco no abundaven tant com ara, l'expresident del Congrés ha incorregut no obstant això en la mateixa idea d'Espanya que el Caudillo va aplicar durant llargs anys. A diferència d'altres països que construeixen la seva identitat enfront d'un enemic exterior, el nacionalisme franquista l'edificava contra els de dins: i potser va ser aquesta la raó per la qual va posar l'Exèrcit a desenvolupar tasques d'ocupació de la mateixa Espanya. Més que del Marroc o de la pérfida Albión, s'havia de tenir cura de les províncies "traïdores" i dels separatismes que amenaçaven, pel que sembla, l'existència de l'Estat.
Alguna cosa d'aquella concepció centrípeta i excloent d'Espanya subjau en les bromes que el demòcrata Peces-Barba ha fet aquests dies a càrrec dels catalans i del costum de bombardejar-los de tant en tant perquè segueixin celebrant les seves "derrotes". Res de nou, en realitat. Ja a principis del segle passat, Miguel de Unamuno comparava els separatistes amb els "separadors" que, a parer seu, pretenien "fer espanyols a garrotades".
Un mal dia, en fi, el té qualsevol. Fins i tot un dels pares de la Constitució que en denigrar xiroiament Catalunya no ha fet sinó validar la sospita que qui té boca s'equivoca. Segur que Peces-Barba ja s'ha penedit del seu vessament verbal.
