El calendari avança en una direcció política i d'aquí a poc ens trobarem davant el televisor esperant veure les primeres estimacions a les 10 de la nit del dia 20-N. Fa 36 anys, el 20 de novembre de 1975, morí el dictador Franco, no obstant dubto de cap intencionalitat política en l'elecció de la data, si tal cosa és així algú ha comès un error, perquè actualment el record queda llunyà i esmorteït i no es pot presentar el PP com una formació de l'antic règim, encara que en Fraga Iribarne hagués estat una figura emblemàtica del franquisme. Avui, dia 2 de novembre, es parla de la victòria per majoria absoluta del PP i res pronostica que aquesta tendència pugui ser alterada, de fet es referma dia a dia com un esdeveniment indiscutible, inevitable, contundent. Monòton. Sense cap emoció per saber de quants guanyaran els del PP, en canvi sí que desperta interès esbrinar quants en perdrà el PSOE i en quina posició queda CiU.

Les últimes enquestes donen un 48% de vots al PP, que traduït en escons significa 196 parlamentaris, mentre que el PSOE s'ha anat desinflant en la mesura que en Rubalcaba, un gat vell, murri i experimentat, però hereu d'un llegat carregat de ?deutes, no engresca, ni ha sabut seduir nous electors. Se'l veu derrotat, capcot. Segons els pronòstics, el PSOE només aconseguiria 110 diputats. Una patacada de campionat. Malgrat que el candidat ha amagat els colors i el nom del partit desprestigiat per culpa d'en ZP, que s'acomiada amb 5 milions d'aturats, no per això ha remuntat en expectativa electoral.

Tant Rajoy com Rubalcaba, semblen personatges sortits d'un quadre d'"El Greco" o d'en Velázquez. El PSOE està fent una campanya desastrosa, poruga, de perdedors, no ha trobat un lema eficaç amb el qual massacrar l'electorat, vacil·lant, desconcertant; per una banda Rubalcaba ha volgut recollir el passat èpic i venturós del PSOE amb en Felipe González al cap, com també s'avergonyeix del mateix PSOE i se'n desmarca com si ell fos cap de cartell d'un partit nou, fins ha renunciat al color vermell característic de l'esquerra. I en aquest context de disbauxa amb intents de recuperar l'essencialisme socialista va petar en Gregorio Peces-Barba que amb llenguatge típic dels colonialistes vociferà a Cadis que va ser un error de Felip IV i del comte-duc d'Olivares atacar Catalunya per mantenir-la a ratlla i deixar lliure Portugal. Humor negre, tenebrós i truculent espanyolista. Una idea tan formidable la podria adoptar promptament algun membre del PP. Davant una Andalusia que alguns consideren agredida per les declaracions d'en Duran-Lleida, surt en Peces-Barba de forma desproporcionada a restituir-li l'honor perquè ell és un còmic que vol fer-nos riure. Una prova més dels separadors que tensen la relació d'encaix de Catalunya dins l'Estat espanyol. Estem aviats amb la gent que converteix la tragèdia col·lectiva en un acudit, que fa brometes idiotes; si la finalitat és arreplegar quatre vots andalusos, el PSC en pot perdre un cabàs.

Sempre desagrada a l'electorat la indecisió, la manca d'un lideratge ferm i engrescador, això li passa al PSOE i a manca d'una idea original intenta fer por amb el suat crit: "Torna la dreta rància". Per això el nou director de campanya del PSC-PSOE, José Zaragoza, defenestrat l'anterior per ineficaç i surrealista, en Jaume Collboni, torna a insistir en el mantra que ve el rònec llop del PP menjacaputxetes. Els feus socialistes de l'extraradi barceloní que semblaven impenetrables ara són un formatge emmental per on es filtra no sols el PP, també CiU i PxC, igual que hi trobem vots fidelitzats d'ICV.

Alguna enquesta dóna CiU com el partit guanyador. Alguna previsió electoral més que detectar l'estat d'opinió, la crea. Ja es veurà com li anirà, el que sí sembla és que de moment compta amb la comprensió d'un sector important de la població que prefereix les retallades als impostos amb el convenciment que s'havia fet un abús de les subvencions i de l'engreixament d'algunes conselleries. Administrar la pobresa és una tasca àrdua, antipàtica i impopular i en aquest quefer està ficat el govern de la Generalitat. ERC sembla que creix sota la nova direcció d'Oriol Junqueras que fa esforços per desmarcar-se de l'últim tripartit, talment com si la presència d'ERC no tingués res a veure amb ell ni amb els nous dirigents que han desplaçat la trinitat formada per Puigcercós, Ridao i Carod-Rovira.

Hem rebut aquests dies molta informació sobre la forma com els ajuntaments de tots els colors polítics han malversat els diners dels contribuents tot aixecant pavellons d'esport i piscines en poblets amb poca densitat demogràfica, que només serveixen per fer ball el dies de la festa major. No és el fet de construir-los sinó també de conservar-los en bon estat. Conec algun municipi amb vergonyoses obres faraòniques, absolutament inútils, algunes d'inacabades; no hi havia cap necessitat que no fos electoralista o deguda a la megalomania de l'alcalde amb la pretensió de passar a la història local com el "constructor", en canvi s'ha fet mereixedor de l'oprobi general ja que no tot indica que no pot ser culpat davant la justícia per haver malgastat els diners de la gent; van ser molts els batlles i presidents d'ens polítics que van estimbar-se en la vanitat, en el populisme i en el clientalisme. Van estirar més el braç que la màniga i ara som tots nosaltres els que estem pagant els seus excessos urbanístics.