Convençut que la felicitat es mesura per la qualitat, però també per la quantitat, m'abono a la frase feta "com més serem, més riurem". I felicito efusivament el naixement de Danica May Camacho, la nena que Filipines ha anunciada com l'habitant número 7.000 milions del planeta. Però no puc evitar un anguniós tremolor de cames si penso en les devastadores conseqüències d'una pandèmia dels sembrats o d'un petit canvi climàtic per un volcà, un meteorit o vés a saber què. Com s'alimentarien tantes boques si es trenqués el delicat equilibri de la producció i distribució dels aliments? Les víctimes serien -seríem- els de sempre. Resulta estimulant veure els primers acords a escala planetària de quotes per limitar l'emissió de CO2 a l'atmosfera. I és que, efectivament, ens hem d'ocupar també de la millora de les condicions de vida, per tenir una felicitat de més qualitat. No podem trigar gaire a establir un "numerus clausus" de terrícoles. No és que vulgui convertir la humanitat en el que Umberto Eco anomena "quasicomunista societat de les formigues", però potser pagaria la pena prendre mesures per estalviar patiments tan previsibles, gratuïts. Ah!, i el que dèiem, com més, millor.
