05 de novembre de 2011
05.11.2011

Pere Casaldàliga: 40 anys de bisbe

05.11.2011 | 11:56
Pere Casaldàliga: 40 anys de bisbe

"Les persecucions, internes i externes, que li van venir després no el van fer canviar gens
en les seves posicions,
més aviat el van reforçar"

El dia 23 d'octubre s'han acomplert 40 anys de l'ordenació de Pere Casaldàliga com a bisbe de la prelatura de Sâo Félix do Araguaia, al Brasil, tres anys després que hagués arribat a aquella regió del Matto Grosso, una quasi-diòcesi que va ser encarregada a la congregació dels claretians.
Era el primer bisbe d'aquella extensa zona i ho ha estat fins ara fa cinc anys, en què va ser rellevat del càrrec per un nou bisbe, Leonardo Ulrich, el qual acaba de ser nomenat bisbe auxiliar de Brasília i elegit nou secretari de la Conferència Episcopal Brasilera.
El bisbe Pere, però, es va quedar a viure a Sâo Félix com a bisbe emèrit, de bracet -com diu ell- amb la malaltia del Parkinson; i llegint, pensant, escrivint, pregant, acollintÉ Ara, en espera del nomenament d'un nou bisbe resident, s'ha designat com a administrador apostòlic de la prelatura Eugênio Rixen, bisbe de Goiàs.
El fet d'haver pogut conviure uns dies de l'any 2004 a casa del bisbe Pere (una casa normal d'un carrer normal de Sâo Félix), m'empeny a no deixar passar per alt aquest 40è aniversari, sobretot perquè aquella ordenació episcopal a l'aire lliure el capvespre del 23 d'octubre de 1971 va ser un esdeveniment que va marcar l'Església, no solament la brasilera sinó que el seu esperit va travessar fronteres. Va suposar una alenada profètica per a molts cristians d'una i altra banda de l'oceà. Un oceà que, en canvi, en Pere es nega encara a travessar, per fidelitat a la gent d'allà i en solidaritat amb els qui no podran viatjar mai.
Tres elements significatius podem destacar a l'entorn d'aquella cerimònia de fa quaranta anys a la vora del riu Araguaia:
1r. L'ordenació es va celebrar en la més gran i rica catedral del món. Era al vespre, i la volta d'aquesta catedral estava adornada per una multitud d'estrelles del cel. Les parets consistien, per un cantó, en les aigües lliures de l'Araguaia i, per l'altre, en les cases obertes del poble de Sâo Félix. Al fons, l'esglesiola petita i pobra de la comunitat, on no hi hagués cabut tothom. Al peu del poble, com per recordar la provisionalitat i fragilitat humanes, el cementiri on descansen els difunts, molts d'ells de mort violenta, "màrtirs de la caminhada".
2n. Pere Casaldàliga va refusar qualsevol senyal exterior que el diferenciés o no tingués el sentit que havia de tenir. Les insígnies episcopals que es donen als bisbes el dia de la seva ordenació són l'anell, el bàcul, la mitra i la creu pectoral. Amb un escut que representa el seu lema de vida i acció. Les seves vestimentes també es diferenciaven dels simples capellans. Temps endarrere els bisbes encara usaven, en les celebracions litúrgiques, guants i calçats especials, capes vermelles i ornaments per l'estil. Tot per indicar la seva importància en l'estructura jeràrquica de l'Església. Signes d'autoritat i de poder. En Pere no veia que fossin signes de servei per la gent. Ell havia redactat una invitació-recordatori d'aquella memorable cerimònia, que deia així:
"La teva mitra serà un barret de palla sertanejo (camperol), el sol i el clar de lluna, la pluja i el cel serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.
El teu bàcul serà la Veritat de l'Evangeli i la confiança del teu poble en tu.
El teu anell serà la fidelitat de la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat al poble d'aquesta terra.
No tindràs altre escut que la força de l'Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni faràs servir altres guants que el servei de l'Amor".
Encara avui a les mans només hi porta un anell rudimentari de tucum, d'os de palmera, que li van regalar els indis tapirapè.
3r. El tercer element que va marcar aquesta celebració va ser la Carta pastoral de Casaldàliga que es va divulgar per aquella ocasió. El sol títol ja expressava tota una declaració de principis: "Una Església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social".
Per una banda, aquest document va desvetllar l'adhesió immediata de molts cristians d'arreu i d'amplis sectors de la societat, i d'altra banda, va provocar la reacció aïrada i violenta dels agents de la dictadura militar i dels qui es beneficiaven a costa del sacrifici i del dolor de moltes persones oprimides.
Va ser un document que va marcar una època i va esdevenir una referència per l'Església del Brasil i de més ençà.
La Carta pastoral no parlava de l'Església cap endintre sinó que era una mirada compromesa d'Església sobre la realitat nua i crua del poble al qual aquesta Església volia servir. S'hi relataven les situacions viscudes pels camperols que eren expulsats de les seves terres, es denunciava la realitat dels pobles indis que veien els seus territoris invadits pels especuladors capitalistes, es parlava de l'explotació dels treballadors vinguts d'altres parts del país i que eren sotmesos a condicions degradantsÉ
En la introducció del text, el novell bisbe Pere, preveient segurament les reaccions en contra de les seves paraules, escrivia: "Si la primera missió del bisbe és ser profeta i el profeta és la veu d'aquells que no tenen veu, jo no podria, honestament, quedar amb la boca tancada en rebre la plenitud del servei sacerdotal".
Les persecucions, internes i externes, que li van venir després, no el van fer canviar gens en les seves posicions, més aviat el van reforçar. Amb dues sentències seves s'entén i es resumeix tot: "Les meves causes valen més que la meva vida". "Som soldats derrotats d'una causa invencible".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit