Anem a Girona

Fins als primers anys del segle XX per anar a Girona o per sortir-ne, s'havia d'utilitzar algun dels portals que s'obrien al llarg de les muralles. El nucli urbà quedava reclòs dins el recinte murat. Aquesta situació condicionava molt la vida dels ciutadans. Tancats dins un espai reduït, amb carrers estrets, places esquifides, sense gaires espais lliures, ni grans avingudes, ni possibilitats d'àmplies zones enjardinades, els gironins havien de buscar expansionar-se sortint fora muralla, per gaudir de més sol, més aire lliure, més lluminositat, més amplis horitzons. Quan encara persistien les muralles que ocupaven el que és ara la Gran Via de Jaume I, però que ja es consideraven inoperants i inservibles per la defensa de la ciutat, el seu ampli terraplè era utilitzat com a passeig, especialment en els migdies assolellats de l'hivern. I també aquell espai era aprofitat per les criatures que vivien en les cases d'aquell entorn, utilitzant-lo com a pati pels seus jocs.

No és estrany que una de les aspiracions dels gironins de les darreries del segle XIX fos la desaparició de les muralles, l'obertura de la ciutat i la seva expansió pel pla. Ningú creia que aquelles construccions que encotillaven el teixit urbà s'haguessin de conservar com un monument històric. Per una banda eren molt pocs els que s'interessaven per les qüestions històriques i arqueològiques. Jo encara recordo que hi havia ciutadans que es queixaven si l'Ajuntament feia obres en el barri vell, quan aquest ja havia deixat de ser el centre de la vida urbana. Per altra banda la conservació de les muralles hauria requerit una economia municipal infinitament superior a la de l'Ajuntament de Girona d'aquell moment. Conservar convenientment el recinte, mantenir una vida digna al seu interior i promocionar una nova ciutat fora muralla, hauria estat una gran obra. Però el seu preu era inassequible, en aquells moments. El pressupost de l'Ajuntament per l'any 1900 era de 362.251,20 pessetes. Quantitat que fins al cap de vint anys no arribà a doblar-se. I no sobrepassà el milió fins a les darreries dels anys vint, gràcies a una nova llei d'Administració municipal. Amb aquella limitació pressupostària, quins grans projectes podia tenir el nostre ajuntament?

Dintre del clos urbà, a l'esquerra de l'Onyar, encara hi havia carrers sense pavimentar. Precisaven moltes obres per mantenir la ciutat amb un mínim de bona presentació. Els serveis higiènics no eren pas modèlics. Hi havia una gran carència d'infraestructures. El clavegueram era insuficient. El riu era l'abocador de moltes immundícies. En un extrem de la Devesa s'hi dipositaven les deixalles que generava la ciutadania. El mercat diari d'abastaments es feia a la Rambla, igual que en temps immemorials. Fins l'any 1908 no existí un edifici propi per escola pública de nenes, i fins el 1911, el de nois. En aquestes condicions proposar el que econòmicament hauria representat la conservació adequada de les muralles hauria estat una quimera. Era natural que la major part dels gironins, per no dir tots, en aquell moment consideraven la desaparició de les muralles com una gran millora per la ciutat. Com l'obertura d'unes perspectives d'expansió i de millora inqüestionables.

Tanmateix desapareguts aquells murs que tant condicionaven la vida urbana, costà molt de perdre's el concepte de ciutat tancada. De deixar de considerar que la ciutat es reduïa a la plaça del Vi, la Rambla, el carrer de Ciutadans i el seu immediat entorn. Tot el que es trobava a més de cent metres d'aquell nucli central ja era fora de la ciutat. La Gran Via no va ser una gran avinguda fins que desaparegueren els baluards que començaren a enderrocar-se l'any 1932. Les primeres cases que es construïren en aquell indret tenien la seva entrada pel carrer Figuerola o pel d'Anselm Clavé, i la sortida a la Gran Via es considerava secundària , ocupada per jardins o galeries. Passar de la plaça de Sant Agustí o del carrer Nou a la Gran Via encara es considerava sortir de Girona, com si encara existissin les muralles. Semblantment passava amb el carrer del Carme, el de la Rutlla, el de Pedret.

Quan es començà a edificar en el que seria l'eixample, es considerava aquella zona com podem considerar avui les urbanitzacions de Palau, Montjuïc o Montilivi. Les primeres edificacions en aquella zona eren torretes amb jardí, o amb caràcter més modest, petites cases amb el seu hortet. A mitjan segle XX, més a migdia del carrer de Lorenzana hi havia més camps i hortes que no pas edificacions. Per aquella època encara es valorava molt habitar en un pis de la plaça del Vi, de la Rambla o del carrer de Ciutadans. La major part dels quals ara han deixat de ser habitats. Hi havia qui habitava en un pis cèntric i tenia una segona residència a Palau, Montilivi o a Vista Alegre. No era estrany que els que residien en aquelles zones perifèriques, quan es dirigien al centre urbà diguessin "anem a Girona".

En el transcurs de cinquanta anys la cosa ha canviat radicalment. No podem dir que hem sortit de Girona fins que arribem al Congost, a la rotonda del Àngels, per la carretera de Barcelona fins a Fornells, per la de Santa Coloma fins a Vilablareix, per la de les Planes fins a la Nestlé. Per l'antiga de França, fins a Sarrià. Abans totes aquestes sortides de la ciutat eren en ple camp. A dues passes del centre urbà ja ens trobàvem en un ambient rural. Grans naus industrials i blocs d'habitacles han substituït camps i hortes. Ens hem de desplaçar alguns quilòmetres, per dir amb propietat que sortim de Girona o que anem a Girona.