Avui tinc el nen aparcat, explica la bona senyora a la seva amiga. Les dues dones deuen estar a prop d'arribar als 70 anys. I aquí les tenen: eixerides i rialleres. I el nen se les mira a les dues: riu, crida, brama, es belluga en el cotxet. Inquiet i murri. Mou les manetes i torna a riure. A l'àvia se li cau la bava.

És la meva il·lusió a la vida, declara. La bona senyora diu que té al seu nét des de les vuit del matí, que la jove ha marxat a treballar. I els avis es queden la criatura. La treuen a passejar, juguen amb ella. La cuiden i l'estimen com si tornessin a ser pares. Tornem a viure, diu. De totes maneres, si no el volguéssim, l'acolliríem igual, es resigna: així és la vida. Si en el fons, no estimessin al seu nét com l'estimen, també ajudarien al seu fill i farien de pares, per segona vegada. Però els agrada, i s'ho passen bé. Se senten útils i integrats en una societat que, més enllà, els ofereix els viatges de l'Imserso i els locals per a jubilats.

Avui tenen aparcat el nen, i el disfruten. Més enllà, una senyora compra loteria. No sembla tan animada. Fa set anys que ha perdut el seu home, i ho explica com si li hagués passat fa una setmana. Li han trencat la vida, ja és una vida coixa, confessa, amb la senzillesa de la gent gran que no s'està per orgues. La senyora compra un parell de dècims a la setmana, però no per a ella, no: ella té una vida estroncada. És per a la filla, que ara va molt justeta. Saben què els vull dir? Si li toca la loteria, que ho disfrutin, sobretot, els néts: que són dos angelets del cel, diu. I se li il·luminen els ulls: els néts, la il·lusió de l'amor pels petits, tan plens d'energia, amor i vida.