Lady Christiane, la dona del sociòleg alemany Ralph Dahrendorf, va recollir el premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials 2007 en nom del seu marit. En aquell discurs d'agraïment es va referir a les reflexions sobre les revolucions a Europa i en com va recomanar als països europeus de l'est el mateix camí que Espanya havia emprès amb èxit.
Isaiah Berlin havia nascut a Riga. El seu amic Michael Ignatieff va escriure la seva biografia en la qual es descriu la seva relació a Moscou amb la poeta Anna Ajmatova. Berlín se sorprenia de la creixent incapacitat dels polítics per prevenir situacions. Tots dos van viure la consolidació i l'ampliació de la UE, els processos democràtics dels 70 a Portugal, Grècia i Espanya i la revolució polonesa, la de vellut txeca i el fi de la RDA i de la vella URSS. Algunes vegades et preguntes pel diagnòstic que tots dos realitzarien de l'actual situació de l'euro i de la Unió Europea. Creus que tots dos coincidirien que falta passió política en l'actual generació de governants europeus. Avui es troba a faltar una visió de futur. Tot sembla estar en situació d'espera. Els vells motors de la Unió Europea d'altres temps han patit fins ara d'una falta d'iniciativa que no van tenir durant els anys 70 ni a finals dels 80 quan els canvis obligaven també a respostes àgils. Només a Polònia sembla quedar alguna cosa de la vella passió. "¡Gràcies a Europa, Polònia s'ha convertit en un país normal! És un miracle!, diu Adam Michnik. Estant a la UE, encara no pertanyen a l'euro però gaudeixen d'estabilitat econòmica i reben fons europeus i diners públics per al seu creixement econòmic. L'eurozona no obstant això, sembla només escoltar les veus de les agències de qualificació. El retorn de la política es fa esperar. Les crisis de deute marcarà la cimera bilateral dels EUA i de la UE a Bonn dilluns que ve. Uns dies després se celebrarà la cimera de l'eurozona que permetrà que el BCE compri deute a gran escala per suavitzar la crisi. Berlín i París proposaran una reforma del Pacte d'Estabilitat que avanci en una major integració i creu un nou dibuix de l'eurozona. Un pacte entre estats que estabilitzi els disset en una major integració fiscal. Rajoy vol Espanya en aquest nucli dur. Si no sortim d'aquesta junts, segons Sarkozy, "cadascú morirà en el seu petit racó".
Si cal elegir un racó, jo em quedaria amb el taller de Giacometti, del qual podem veure una retrospectiva al Museu Picasso de Màlaga. Un estudi de vint metres quadrats. Sense aigua corrent, sense electricitat. Una cova de Montparnasse. Les seves figures caminant a l'espai, caminant cap al buit, envoltats d'incertesa Què més bona imatge de la situació d'Europa? El contemples en dues fotografies, una de Paul Almasy-"Giacometti enfront de la porta del seu taller"- i una altra de Cartier-Bresson en el qual el veiem sota la pluja, travessant un carrer prop del seu estudi amb la gavardina cobrint-li el cap, descurat sembla un supervivent. El seu fotògraf parlava de l'"instant decisiu" quan feia coincidir en una instantània l'ull, el cap i el cor en un gest que captura la realitat.
Busquem aquest instant decisiu per retrobar la sensació i la satisfacció de ser veïns. Desitgem tornar a crear comunitat i oblidar l'esperit de creditors i deutors, de veure enemics pertot arreu. Només avançant cap a una major unitat posarem fi a la devaluació biogràfica, sensació de pèrdua i de fracàs general d'una generació d'europeus que assistim atònits a la lentitud en la presa de decisions. Sembla que tenia raó el cineasta francès Jacques Tati quan deia que: "Hi hauria una manera de resoldre tots els problemes econòmics: establir impostos elevats a la vanitat". Necessitem restablir el principi de bon veïnatge. Un president d'escala que només exigeix, renya i castiga, no aconsegueix transmetre confiança ni esperança en el futur del veïnat. "Veïns que respectin la seva identitat" com afirma el sociòleg polonès, Piotr Sztompka, que en la seva recent visita a València va recordar els filats de la frontera txeca, les inspeccions del seu passaport, la insofrible paperassa per sortir, les fronteres que caldria travessar i es meravellava encara que pogués venir de Cracòvia a València via Munic sense visats. Van acabar les fronteres i els joves d'avui no poden ni tan sols imaginar com era aquella realitat de fa trenta anys. Per mantenir aquell impuls que va fer possible canviar les coses millor seguir el consell de Peter Handke: "Deixar que el món neixi de nou sempre que un, en el seu entestament, el vegi com segellat".
