E"Aquell matí del desembre de 1911 que el cos de Joan Maragall era dut
al seu provisional descans de cristià, allí "a mig aire de la serra",
cloíem literalment el seguici, no pas espectacularment nombrós,
tres amics, sortits ja de l'adolescènciaÉ La nostra vocació de poetes
havia estat encoratjada per la insigna mort en les seves primeres proves". (Carles Riba. Del pròleg
a l'Antologia de Maragall, 1954)
ls "ulls humans" de Joan Maragall i Gorina es tancaren definitivament el 20 de desembre de 1911. Dimarts farà cent anys.
"El dia 30 de novembre, cap al tard, -escriu Maurici Serrahima a la biografia del poeta- estava tocant al piano una sonata de Beethoven, davant de tota la família i li vingué una crescuda sobtada de la febre. Hagué de plegar; amb les faccions desencaixades, es ficà al llit. Ja no se n'havia de tornar a alçar".
El 18 de desembre, voltat de Clara Noble i els 13 fills, rebé l'extremunció de mans del Pare Miquel d'Esplugues, l'amic i confident. Prengué comiat de tots, i digué a la seva esposa: "Tu, d'aquí endavant, seràs pare i mare, i jo sempre estaré amb tu". Envià els fills al llit i els digué que quan morís, seguint un vell costum, s'avisés els veïns. Xènius (Eugeni d'Ors), que hi era present, recollí algunes d'aquestes frases en un Glossari. Maragall, que va mantenir fins a la fi la lucidesa, pronuncià en morir unes paraules -ja conegudes- que sintetitzen el seu pensament sobre la mort: "Déu meu, quina mort tan dolça!".
Fou enterrat al Cementiri de Sant Gervasi en un sepulcre dissenyat per l'arquitecte Nebot i l'artista Josep Pijoan. Cap símbol, ni estàtua, ni ornament, sinó una creu i les paraules "Joan Maragall i els seus".
"Éobriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa".
