la censura feixista prohibia parlar de Catalunya, de l'economia i ni tan sols dels afers internacionals. Quan Josep Pla viatja a Israel el 1957 i escriu elogiant el nou país el meu pare Josep Vergés Matas avisa que l'antisemita Franco s'ha posat nerviós: "Lo del Pròxim Orient està molt bé, però la censura només fa que demanar quan s'acabarà. Sort que ja estem al final". La dificultat d'escriure sense poder dir res la il·lustra la carta de l'editor de Destino el 1955: "Potser la setmana vinent accentua la nota del paisatge en la carta d'Itàlia. Em consta que la carta del barroc els ha exasperat". Josep Pla havia d'accentuar el paisatge romà, perquè la crítica concreta com a "La corriente contra el barroco" molestava el règim. No volia crítiques al segle XVIII, no fos que els catalans recordéssim l'11 de setembre de 1714!

Però la grandesa de Josep Pla és que es sortia amb la seva, parlant dels jueus, del barroc o de la crisi. L'estiu del 1947 el meu pare l'escriu preocupat: "He rebut els dos articles. El de l'economia et dic des d'ara que no passarà perquè l'hem de portar indefectiblement a censura i el treuran tot. El d'aquesta setmana no l'hem portat al censor i em sembla que rebrem". Josep Pla era massa hàbil amb les paraules i l'editor de Destino l'escriu uns dies després: "Una notícia bona. El teu article sobre preus i salaris que havia estat tret, ara l'han autoritzat i surt aquesta setmana amb molt poques esmenes, pràcticament el que van treure els senyors Vicens Vives i Ortínez". Una aclaració: el meu pare donava a llegir els articles polèmics abans d'enviar-los a la censura feixista.

Com s'ho fa Pla a "Todo lo encuentro barato"? Parla de la terrible crisi econòmica culpant els estúpids i irresponsables rics -aquells fabricants tan catalanistes de paraula que després fundaran Òmnium Cultural, per exemple-: "Yo no he visto jamás entre lo que podríamos llamar el material superior de la época hacer el menor mohín de disgusto ante un precio cualquiera, por más desorbitado, desaforado, excesivo que sea. Al contrario el encarecimiento de las cosas es considerado un fenómeno perfectamente natural. No les acabarán los billetes que transportan en la cartera de la americana. Cuando pueden decir que un grotesco objecto cualquiera les ha costado una fabulosa cantidad de dinero, disfrutan como locos, se sienten perfectamente a sus anchas. La cultura y la civilización deberían servir hacia donde caen, no ya los intereses generales -eso sería quizá pedir demasiado, sino los propios intereses particulares. En nuestras latitudes el conservador no sirve ni para conservarse. La gente rica no hace más que socavar sus propias posiciones, jugar contra su peculiares intereses, especular contra si mismos. Los demás cada dia son más pobres. Los conservadores no hacen más que retozar de su intensa estupidez mental".

La censura feixista ha mort, però Josep Pla segueix censurat pels hereus dels industrials enriquits pel règim que no li perdonaren ser ridiculitzats pel seu sòrdid exhibicionisme del luxe mentre el país passava gana. Quan, anys després, Josep Pla rebutjà el seu joc de rentat catalanista publicant les seves Obres Completes, Òmnium Cultural es dedicà a intentar destruir-lo amb mentides. Així seguim, celebrant 50 anys d'Òmnium Cultural amb tota la pompa subvencionada mentre Josep Pla no existeix perquè va criticar l'alta burgesia de vol gallinaci que el fundà. Avui seguiria criticant els alts funcionaris -ja no tenim empresaris- tan ben retratats en les excessives celebracions enmig de la greu crisi, pagada -la festa i la crisi- de la nostra butxaca escurada.