02 de gener de 2012
02.01.2012
Opinió

La Directiva de la UE sobre document únic d'autorització de residència i treball

02.01.2012 | 01:00

«A més de la regulació del permís únic pel qual es concedeix autorització de residència i treball, la norma regula"un nivell mínim" de drets»

El Diari Oficial de la Unió Europea va publicar el 23 de desembre la Directiva 2011/98/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 2011, "per la qual s'estableix un procediment únic de sol·licitud d'un permís únic que autoritza els nacionals de tercers països a residir i treballar en el territori d'un Estat membre i per la qual s'estableix un conjunt comú de drets per als treballadors de tercers països que resideixen legalment en un Estat membre". Amb la publicació d'aquesta norma es tanquen més de quatre anys de debats intensos, des que el 23 d'octubre de 2007 la Comissió va presentar la proposta de Directiva. Convé recordar que el Parlament Europeu va rebutjar el 14 de desembre de 2010 aquesta proposta, per entendre que no quedaven degudament protegits els drets de molts nacionals de tercers Estats que es desplaçaven a països de la UE.

En la introducció del text aprovat es troben la raó de ser de la nova norma i les línies mestres que després són desenvolupades en el text articulat. La tesi central de la qual es parteix és la recollida en el ja llunyà acord aconseguit l'octubre de 1999 pel Consell Europeu, a la ciutat finlandesa de Tampere, sobre la necessitat de garantir una tracte just als nacionals de tercers països que resideixin legalment en un país de la UE (observi's que la referència a la legalitat de l'estada serà una constant en gairebé tots els documents de treball i textos normatius aprovats pels poders públics de la UE des d'aleshores, i que en la introducció de la Directiva s'emfatitza que el dret a la igualtat de tracte "ha de vincular-se estrictament amb l'estatut de resident legal del nacional d'un tercer país i amb l'accés donat al mercat de treball d'un Estat membre"), i d'engegar una política d'integració que els concedeixi drets i obligacions "comparables als dels ciutadans de la Unió".

Per aconseguir aquests objectius, la tramitació administrativa ràpida i eficaç dels procediments que calgui engegar es configura com a absolutament necessària, i per això la norma aprova l'existència d'un únic permís de sol·licitud, i un únic acte administratiu, per demandar, i concedir, les autoritzacions de residència i treball, disposant de manera clara l'article 4.2 que la decisió d'expedició, modificació o renovació de permís únic "constituirà un únic acte administratiu que combini permís de residència i treball". Tot això, en el benentès que la nova normativa no qüestiona la competència estatal per regular l'accés amb caràcter laboral de ciutadans de tercers països, podent cada Estat decidir el volum d'immigració requerida, i que els Estats estan obligats a respectar el principi de preferència de la Unió en l'accés al treball.

La norma no s'aplica a tots els treballadors estrangers. Queden fora del seu àmbit d'aplicació, per diferents motius, els treballadors desplaçats en el marc d'una prestació de serveis (als quals serà d'aplicació la directiva específica, més exactament la núm. 96/71/CE, de 16 de desembre de 1996), els nacionals de tercers països amb estatut europeu de residents de llarga durada (aplicació de la Directiva 2003/109/CE de 25 de novembre de 2003), i els treballadors temporers per raó del seu estatut temporal, en el benentès que hi ha una proposta de directiva dedicada específicament a aquest col·lectiu i que encara està pendent d'aprovació.

A més de la regulació del permís únic pel qual es concedeix autorització de residència i treball, la norma regula "un nivell mínim" de drets per als ciutadans de tercers països en igualtat de condicions que els de la UE. Aquesta igualtat es justificava (no totalment, insisteixo) tant per raons socials com econòmiques, ja que no d'una altra manera s'ha d'entendre la referència que les esmentades persones "contribueixen, mitjançant el seu treball i els impostos que paguen, a l'economia de la Unió", i la menció a la necessitat de reduir "la competència deslleial entre els nacionals d'un Estat membre i els nacionals de tercers països que derivi en la possible explotació d'aquests últims". La igualtat de drets, en els termes recollits per la norma, s'aplicarà no només als nacionals de tercers països que hagin accedit a un Estat UE per treballar, sinó també a altres que van entrar inicialment per diversos motius (familiars, educatius) i que posteriorment poden accedir al mercat laboral, com són familiars reagrupats, estudiants i investigadors, així com també als que ja gaudeixin del dret de lliure circulació i als que obtinguin autorització per raó de protecció temporal o protecció internacional.

Quines són les limitacions en la igualtat de drets?: en matèria d'educació i formació professional, el permís podrà limitar-se a les persones que ja han treballat amb anterioritat, és a dir podrà dirigir-se als qui estiguin treballant i als qui hagin perdut una ocupació anterior i estiguin inscrits com a desocupats; podrà excloure's als qui hagin accedit al país d'acollida a efectes d'estudis, intercanvi d'alumnes, pràctiques no remunerades o serveis de voluntariat, i que posteriorment accedeixen a una ocupació; poden establir-se requisits previs, que poden incloure el coneixement de la llengua o llengües de l'Estat d'acollida i el pagament de les corresponents taxes, per accedir als estudis universitaris, l'ensenyament postsecundària i els de formació professional que no estiguin "directament relacionats amb l'activitat laboral específica". Pot establir-se un període mínim de sis mesos de feina, que s'ha de referir a l'activitat del treballador en el moment en què es computin o bé al període que hagués estat treballant, sempre que en aquest últim supòsit estigui inscrits com a desocupats demandants de feina. L'estat d'acollida pot establir severes limitacions quant a l'accés a les prestacions familiars, ja que poden no ser d'aplicació per a treballadors que prestin els seus serveis per un període no superior a sis mesos.

S'ha fet camí en caminarÉ, però encara queda molt camí per recórrer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook