El nou Govern va sortir a comunicar les mesures amb les quals encararà el dèficit i, per si de cas algú s'atrevia a rondinar, la càmera va enfocar diverses vegades Luis de Guindos, ministre d'Economia i Competitivitat. Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta i portaveu, va anunciar que allò només era "el principi del principi". Poc després de saber-ho, molta gent va arrencar a córrer. Vestits de qualsevol manera, afrontant el fred de la tarda hivernal, alguns amb els seus fills, milers d'espanyols van acabar l'any arrencant a córrer. Com que no hi ha escapatòria, van acabar tornant a casa seva (els que n'havien sortit). Els que havíem entès que les mesures són contra la gent corrent vam optar per no córrer. Les grans fortunes també van seguir assegudes sobre els seus diners, tan tranquil·les.
Mariano Rajoy ha dedicat molts anys a fer-nos saber que és una persona normal. Per això els espanyols van tardar tant a acceptar-lo. És un error comú preferir el lideratge d'algú a qui es consideri per damunt de la normalitat. Acceptem que Rajoy és normal però sabem que no és corrent, que és més aviat home d'inacció o, com es diu ara, que sap utilitzar els seus temps.
Que la seva promesa eterna d'arreglar la situació econòmica espanyola abaixant impostos li hagi durat un consell de ministres faria comprensible que hagués arrencat a córrer. Seguint el seu pensament, si la situació, quan era dolenta, s'arreglava abaixant impostos perquè això activaria l'economia més encara caldira rebaixar impostos quan la situació és pitjor! Doncs en dos consells de ministres l'han fet cedir i ha apujat els impostos, renunciant -segons el seu raonament- que l'economia arrenqui, ja no a córrer, sinó a caminar. S'entén que, com que no se l'ha vist córrer, sigui per por paralitzant, sigui perquè la vergonya, es deu haver amagat.
