Som sis milions", era un eslògan que en temps del president Pujol, TV3 repetia constantment. Han passat pocs anys i avui, a Catalunya, som més de set milions. Al planeta ja hem arribat a l'habitant que fa set mil milions. I l'evolució ha estat ràpida, al segle passat vàrem passar de mil milions a sis mil, i ara ja estem al set.

Un fet interessant, el creixement accelerat no es un tema habitual de conversa i comentaris, no se'n parla massa. Així com el canvi climàtic sí es un assumpte habitual, quan tot dóna per pensar que els dos poden anar lligats. I queda un dubte, si tot plegat pot haver contribuït -en part- a la crisi actual i treu estabilitat del nostre món. En els països desenvolupats, la consciència d'un creixement desorbitat és clara i la tendència, també clara, és frenar-lo (per egoisme en bona part). La comoditat i un nivell de vida fan que sobrepassar un límit de fills siguin -per molts- una càrrega. No així esta passant al tercer món, on tenir criatures pot ser -a vegades- un negoci rentable. Malgrat tot, hi ha el fet que àdhuc en els països mes poblats la necessitat de limitar el creixement s'imposa. A la Xina, la manera de lluitar-hi ha estat la política del fill únic imposada, de manera dràstica, que porta a un cert envelliment. A l'Índia s'han fet campanyes d'esterilització que han suposat un fre.

Fa poc vaig rebre un correu electrònic divertit: donant la data de naixement et donaven automàticament el nombre d'habitants que hi havia el planeta el dia de naixença. Resulta que quan vaig néixer era el poblador número 2.118.110.967 i que fins aquell moment havien nascut uns 74.164.674.450 persones. Amb les possibles salvetats, en el transcurs de la meva vida la població del mon ha augmentat 5.000 milions de persones. Tenint en compte que en molts països rarament hi ha censos les dades són difícils de confirmar, si bé els tècnics de l'ONU coincideixen en aquesta conclusió. Els demògrafs sostenen que el punt àlgid del creixement es va donar als anys seixanta, de 3.000 milions es va arribar a 7.000. I de moment aguantem, si bé estem en un món on predominen els joves, s'apunta una frenada i en la resta del segle XXI és probable que vingui un envelliment.

Els motius: L'augment de l'índex de fertilitat, que si baixa en els països rics continua elevat al tercer món. Venen diferències entre sexes, amb predomini dels homes sobretot a la Xina i l'Índia. Així com creix la població urbana i baixa la rural. Hi ajuda l'augment de l'esperança de vida, més alta en països desenvolupats, si bé en països fins ara pobres ha pujat també. En els darrer anys la Xina ha passat dels 41 anys als 73. A l'Índia dels 38 als 64.

Vénen tot seguit les veus d'alarma, surt un incipient neomaltusianisme. Alhora s'apunta si aquest canvis ens portaran a un esgotament de les possibilitats d'alimentació humana. Diuen des de la FAO que un 25% de la terra cultivable està degradada, amb la pèrdua de capacitat productiva. S'hi afegeix una deficient gestió de l'aigua. Segueix l'augment de l'activitat industrial que ens porta a l'espinós tema del canvi climàtic. Els aspectes ecològics són importants. És recent el fracàs (maquillat) de la darrera hora de la Conferència de Durban. Més població demana més energia, el petroli s'acabarà un dia o altre i el CO2 continua augmentant. S'ha intentat el biodièsel, però sembla que el remei és pitjor que la malaltia. I el problema dels residus?

L'assumpte és inesgotable, dóna per comentaris de tot tipus, amb opinions per a tots els gustos. Si bé coincidint amb la crisi econòmica que vivim, contribueix a un cert pessimisme en el sentit de si el planeta serà capaç de suportar fins als 9.000 i 10.000 milions d'habitants que segons les projeccions de l'ONU seran a finals de segle. Els més optimistes confien que els avenços tècnics portaran solucions.

Una altra conseqüència: Un creixement accelerat ha portat a fenòmens migratoris com mai. És un problema que no cal insistir-hi i que vivim dia a dia. Agreujat per certes intoleràncies de base religiosa que -a cops- fa difícil la convivència. Hi ajuda una globalització que té els seus avantatges i també certes parts complicades.

I dins aquest aspecte aniria a un punt que pot semblar inapropiat i donar la sensació d'una certa frivolitat o lleugeresa. És que aquest fenomen, no només passa en els humans, la facilitat de trasllat ha portat també a l'aparició d'espècies invasores animals i vegetals. Només en el nostre espai, des dels silurs a Riba-roja, el cargol o els crancs invasors al delta de l'Ebre, el mosquit tigre, les cotorres argentines, formigues més petites, plantes importades i tants altres que farien la llista inacabable. Els hem modificat el seus medis i els donem facilitats per viatjar. Per altra part, està vist que mentre augmenta la població humana, disminueix la població animal lliure, cada dia es parla d'espècies en perill. Ens anem apropiant dels seus llocs de vida natural, les selves desapareixen.

El punt de procurar un creixement responsable és important, les mesures a prendre són de mal preveure i els resultats es veuen tard. Fa la impressió que hi ha dubtes, juntament amb una incertitud en les decisions a prendre. Dins les diverses solucions, un punt important ho condiciona i no es valora prou: l'egoisme humà, Josep M. Espinàs sosté, crec amb raó, que "L'ecologisme és un egoisme" (no l'Ecologia) (La Campana, 1993) i aquesta valoració dins l'espècie humana és important.