No li guardo rancor, a Fraga, encara que podria.... No el vaig tractar gaire, però va ser prou per passar de "víctima" a tenir-hi una "bona relació". Ell tampoc no era donat al rancor; en el fons era un home bo i honest. Podia atropellar-te en un dels seus rampells autoritaris i al mateix temps apreciar-te, com em confessà fa anys, respecte a la meva persona, l'actual ministre d'Interior, Jorge Fernández, per exemple.
Recordo bé, del dia que em va cridar amb urgència al seu despatx de Madrid, el seu "Espina, jo el puc fer callar." A mi se'm va escapar de dir, sense malícia: "Vostè és ministre." La reunió, dret, sense mirar-me als ulls ni donar-me la mà, va donar per a poca cosa més. Per què, aquella tensió? Doncs per un comentari meu d'unes quinze ratlles sobre la cantant Salomè. Pel que es veu -més tard ho va explicar Giménez Quílez, el seu director general de premsa-, el tema li havien retret, a Fraga, en el consell de ministres.
Era un tema aparentment inofensiu, però que en aquell temps tenia la seva cosa. La cançó "Se'n va anar", de Salomè, guanyadora a un festival internacional de televisió, fou memorable. I un temps després, la cantant, com tants altres artistes, va decidir passar-se al castellà... i va cantar "Se'n va anar" en llengua castellana. A mi no em va agradar, la versió castellana de la cançó: perdia força i l'encant original. I així ho vaig escriure, clarament, apuntant que amb el canvi d'idioma Salomè "se'n va anar" d'on li corresponia estar, és a dir, que s'havia passat a l'altra banda. Això, pel que es veu, va caure com una bomba, dins el Govern, i Fraga es va veure obligat a cridar-me a capítol. I ho va fer amb aquest esbronc.
Passat un temps, i pel que sembla tip dels meus comentaris crítics a El Correo Catalán, va trucar a l'empresa i al director i, en la conversa, els deixà anar que "calia desespinizar El Correo Catalán", expressió que llavors es va fer famosa. Cal dir que ni l'empresa ni el director, Andreu Roselló, no estaven pas per això. Em van recomanar de no escriure durant una temporada. Així va ser, i fins i tot vaig fer una escapada a París esperant que la tempestat ministerial escampés. A la tornada, de mica en mica, vaig tornar a fer com sempre.
La segona trobada amb Fraga ja fou més amable. Amb el seu parlar ràpid i atropellat, en un moment de la conversa se li va escapar de dir que "jo no tinc fons de rèptils", frase que en aquell moment no vaig comprendre. En explicar-ho tot al director, Andreu Roselló, en arribar a la direcció del diari, em vaig adonar de la intenció de l'expressió. I em va ferir molt que Fraga hagués pensat o insinuat que, si hagués disposat d'aquesta mena de "fons" potser hauria pogut "comprar" el meu silenci. Fou molt desagradable. Com que Roselló em coneixia, em digué que no hi donés importància. Fraga no tenia "fons de rèptils", però la veritat és que sí que va apuntar que podria oferir-me algun càrrec important a la televisió. En una carta personal li vaig respondre que això seria incompatible amb el que feia en la meva professió.
Des de llavors vaig notar que em tenia una atenció especial, ja que em convidava, directament o indirectament, a certes reunions, més o menys reservades, en domicilis particulars o restaurants discrets. Això ocorregué d'una manera especial durant la seva estada, com a ambaixador, a Londres, ciutat on duia a terme una activitat política frenètica de cara a preparar el futur polític d'Espanya. Des de Londres venia sovint a Catalunya i mantenia molts i significatius contactes amb personalitats catalanes. En alguna d'aquestes trobades vaig coincidir amb Jordi Pujol, que solia mostrar una actitud bastant reservada.
També hi vaig coincidir amb Andreu Abelló, Domingo Valls Taberner, Josep M. Vilaseca Marcet, Nicolau Casaus, Josep Prat Ballester, Francisco F. de Villavicencio, Simeó Miquel, Eduardo Moreno, Anicet Pausas, Joan Grijalbo, Josep M. Belloch, Joquim Arana, Eduardo Tarragona, Pere Arderiu, Josep M. Vives, Carles Sentís, Manuel Milián, que era amic i col·laborador seu, i altres. Fou memorable la "Trobada del Lluçanès" (abril 1972) a la finca Puig Rafegut, del mecenes d'aquesta -i d'alguna altra- reunió, Josep M. Santacreu, i de la qual ara es compliran quaranta anys. En aquestes reunions, en què es parlava de la situació política del moment i del futur, Fraga solia ser el centre d'atenció, i la seva actitud era molt receptiva i dialogant. Era un altre Fraga. Ja no intentava fer callar ningú...
Quan, anys després, fou elegit, per una clara majoria absoluta, president de la Junta de Galícia, li vaig escriure unes ratlles de felicitació a la vegada que subratllava el seu meritori gest, que l'honorava, de sotmetre's a les noves regles democràtiques. Em va respondre, amable i contundent: "Espina, deixem el passat i mirem al futur." Descansi en pau i en silenci.
