E"L'Ertzaintza ha hagut d'escortar aquest matí el president de Ryanair, Michael O'Leary, al final de la roda de premsa que ha ofert a l'aeroport de Bilbao. Acabada la roda de premsa, O'Leary ha sortit de la sala, s'ha situat davant dels manifestants i s'ha girat, donant-los l'esquena, per posar davant les càmeres fent el símbol de la victòria". (Del noticiari d'Internet, de dimecres, 8 - II - 2012).

ls accionistes de Spanair s'han cobert de glòria. Llegiu l'article que el periodista Albert Sáez publicà el proppasat de gener, titulat Una explicació de la crisi de Spanair. Escriu, amb paraules entenedores allò que feia mesos proclamaven els economistes: la pèssima gestió de la companyia.

I qui són els accionistes de Spanair? Tant li fa que siguin catalans, castellans o irlandesos. El que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya hi ha fet el paper de la trista figura. Ha fet de boc expiatori sense adonar-se -o almenys sense denunciar- que tot era fruit d'una asfíxia programada des del Govern central. Se'n podria escriure una novel·la apassionant, titulada Spanair: l'asfíxia de Madrid i el "laissez faire" de Barcelona.

Posar de cop i volta més de dos mil treballadors al carrer no és cap joc de nyaus. En altres temps -i en altres circumstàncies-, l'afer hauria portat cua. Ara cantarem la cançó d'El Dimoni escuat. I com acostuma a passar darrerament, en culparem missenyora la Crisi. Rondinarem, és clar que rondinarem (és el mínim que podíem fer), però res més; en comptes d'agafar el toro per les banyes, agafarem el rave per les fulles. Per a moltíssima gent Mr. Michael O'Leary, ha passat a ser "el dolent de la pel·lícula.

Al capdavall el que el president de Ryanair ha fet amb pocs miraments és el que no han sabut -o no han volgut- fer els accionistes de Spanair ni les institucions que l'havien avalat: mirar pels interessos de la seva companyia.