A Joaquim Muntañola, els gags li sortien a raig. A principis dels 70 va inundar els quioscos amb volums d'acudits. Els dibuixava amb un traç modern, ràpid, viu i elegant. No li preocupaven els fons ni els detalls innecessaris.
Muntañola havia après l'ofici de dibuixant a capçaleres d'abans de la guerra com En Patufet, TBO, El Be NegrePapitu. Seria un error, però, reduir la seva figura a la d'un simple autor d'acudits. La seva carrera professional ha estat un puzle multiforme on convivien el caricaturista i l'editor, el dramaturg i el publicista, el novel·lista i el periodista, el guionista i el tertulià mediàtic.
A la seva capacitat d'observació i de treure punxa al món, s'hi afegia el do de comunicador amè i enginyós. La seva presència radiofònica era el reflex del camí iniciat pel seu mestre, Valentí Castanys, que havia entès als anys 30 les possibilitats de l'humor radiat. No eren casos únics. A l'altra banda de l'Atlàntic, el dibuixant Al Capp seria una presència habitual als debats televisius.
Muntañola, no ho oblidem, va fer molts articles periodístics, on el text era més important que els ninots que l'acompanya
ven. Tot aquest background li seria molt útil per escriure les comèdies costumistes que es van estrenar, amb força èxit, a finals dels 60.
La millor manera d'apropar-se, ara mateix, al veí més popular de Platja d'Aro és rellegint el seu llibre La memòria fa pessigolles, ple d'anècdotes i dibuixets, o el catàleg L'art de riure, l'art de viure, coordinat pel seu amic Jaume Capdevila. Els somriures estan garantits en ambdós casos.
