Fa poc més d'un mes dos ciclistes van morir i dos més van resultar ferits greus a Vallfogona de Balaguer (Lleida) en ser envestits per un cotxe. Segons dades de la Direcció General de Trànsit, l'any passat van morir 32 ciclistes atropellats a les carreteres espanyoles. Una xifra elevada, però que en anys anteriors encara havia estat superior. Els ciclistes demanen respecte als conductors. Ells són la part dèbil davant el poderós cotxe. Els darrers temps, no obstant, lligat amb l'augment de l'ús de la bicicleta, també sovintegen, sobre tot en les ciutats, les queixes dels vianants sobre l'actitud d'alguns ciclistes que no respecten cap norma de circulació: ni semàfors, ni passos de vianants, ni el dret preferencial de les persones que van a peu per les voreres. Si enfront dels cotxes són els ciclistes la part dèbil, enfront de les bicicletes són els vinants els que tenen les de perdre. Potser aquestes actituds tenen alguna cosa a veure amb el complex de Gulliver, estudiat en la psicologia individual, i que fa referència al fet que de vegades una persona se sent superior i en unes altres petit.
Que una persona mori atropellada per un ciclista, és una desgaciada fatalitat. Ara bé, i al marge de la hipotètica tipificació penal en la qual pugui derivar la investigació del cas, l'accident de Vilafant mereix algunes reflexions. A banda que els ciclistes han tenir pels vianants el mateix respecte que ells demanen als conductors de vehicles, cal preguntar-se per què uns ciclistes que participaven en una cursa oficial a partir d'un determinant moment queden en situació d'exclosos de l'organització, si eren conscients d'aquest extrem i si la responsabilitat de l'accident és personal o dels promotors de la cursa. La mort d'una persona mereix revelar aquests interrogants i, si cal, canviar algunes normatives de les curses ciclistes.
